6 obres mestres de Miró que pots veure a la col·lecció permanent

'Autoretrat' inaugura el recorregut per la nova col·lecció permanent de la Fundació Miró. Al Miró més detallista i individual dels anys 30 s'hi superposa el traç sintètic i universal, realitzat als anys 60. D'aquest retorn a les obres antigues, Miró en parlava amb Rosamond Bernier: l'artista havia dibuixat un primer retrat observant-se el rostre amb miralls d'augment; l'obra, però, es va vendre als Estats Units i Miró va fer-se fer una còpia a mesura per un amic arquitecte. Anys després, a Mallorca, reprendria l'obra. "Vaig pintar damunt el dibuix una nova versió molt acurada, una síntesi. Però la nova pintura segueix l'antiga, el contorn segueix els ulls, les espatlles. Ara hi ha dos retrats, l'un darrere l'altre. No vull que aquesta pintura marxi. La meva dona se l'estima molt, és propietat d'ella".

D’entre les cessions de la família Miró a la Fundació destaca l’oli 'Mont-roig, l’església i el poble'(1918-19). L’artista va tornar sovint a la terra i a uns paisatges que van jugar un paper fonamental en el seu microcosmos, com evoca l’àmbit 'Terra'. La va pintar als seus inicis i hi va tornar més tard, als 60, com demostra 'Dona voltada d'un vol d'ocells en la nit', una peça elaborada sobre la lona que es feia servir a la verema. Aquesta pintura sobresurt pel detallisme i recupera fórmules medievals i de l’art japonès. “No he despreciat [sic] res, de la realitat, convençut que tot està contingut en ella”, escriuria Miró al crític d’art Josep Francesc Ràfols en referència a les seves pintures dedicades a Mont-roig, com es recull al catàleg Joan Miró 1983-1993.

'Estela de doble cara' (1956) irromp en la visual del tram que va de l’àmbit 'Antipintura', dedicada al moment en què Miró explora l'assassinat de la discplina, seguint les ensenyances de l'expressionisme abstracte i les noves generacions d'artistes, als 'Sobreteixims', espai on es corrobora l'interès de l'artista per la cultura popular. L'estela forma part de peces agrupades al voltant del concepte 'Anonimat'. I és que un cop superat l’individualisme, Miró va defensar l’interès per “allò que surt de l’esforç inconscient de la massa”. Alhora volia explorar nous mitjans com la ceràmica, realitzada amb l’artista i amic Llorenç Artigas. Van començar a coŀlaborar als anys 40 i es conserven fins a 500 peces compartides –deien que costava distingir on començava un i l’altre–. Pel davant, l’estela evoca una de les cosmogonies habituals de Miró; darrere, l’acció de l’argila i el foc deixen entreveure rastres de vegetació, els rastres del camp.

L’edifici racionalista de la Fundació és el resultat de l’intercanvi d’idees entre Sert i Miró; l’artista, entre d’altres, es va fer construir uns absis per a les seves obres de gran format, com el tríptic 'L’esperança del condemnat a mort' (a la foto; el va donar per enllestit el dia de l’execució de Puig Antich) i 'Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari'. En el traç senzill, mínim i individual de les teles, el pintor reconeixia un gest universal i també una voluntat meditativa. “Per això demano que posin un banc davant d’aquests llenços. Perquè la gent pugui seure i contemplar-les, perquè pugui submergir-s’hi”, afegia.

'Sèrie Barcelona' (1944), composta per 50 litografies en blanc i negre, és una peça de referència de la col·lecció del museu i s’exposa a la sala dedicada al paper –una de les que tindrà més rotació, com apuntava la conservadora Teresa Montaner–. Aquí apareixen la dona, l’ocell i interpretacions lliures i grotesques d’animals que connecten amb les pintures salvatges de l’artista. De la sèrie, que va ser realitzada durant la postguerra, només se’n van fer cinc exemplars i aquí se n’exposa una part.

Les obres de la col·lecció Kazumasa Katsuta s’han incorporat al recorregut general de la permanent i això ha permès reunir de nou 'Cabell perseguit per dos planetes' (a la foto) i 'Gota d’aigua damunt la neu rosa', les dues del 1968, a l'àmbit titulat 'Poesia i silenci', on es fa palesa la seva connexió amb l'art oriental i la filosofia zen. La idea del buit ja havia aparegut en obres dels anys 20, però després de visitar el Japó, Miró la va reprendre; el resultat són obres despullades, amb punts i línies vibrants, i títols insòlits que recorden els koan japonesos.