Deshacer el género

Com en un quadre de Jan van Eyck, però sis segles després, els personatges que retrata Jesús Madriñán es presenten immòbils, congelats per la càmera enfront d’un fons sobri que vira cap al negre. Som davant unes fotografies de gran format, extremadament plàstiques i pictòriques. La tècnica és aquí la mare dels ous. I és que l’artista defuig de la fotografia digital i treballa amb una càmera analògica.
Madriñán troba els seus models als clubs de l’East London, a la zona més cool de Shoreditch. Es planta enmig de la pista, munta l’equip i deixa que la gent vagi desfilant davant del seu objectiu sense imposar cap regla. Així neix la sèrie 'Good night London' (2011) que inaugura l’exposició. El resultat final és d’un fort dramatisme estètic que, potser per costum, recorda la pintura. Aquí és on  trobem l’explicació a l’enigma que planteja el títol de la mostra. Madriñán posa en escac la tradició clàssica del retrat i l’actualitza sense complexos, amb tecnologia de fa cent anys, mentre, de fons, sona Britney Spears. L’artista recrea la fórmula a la seva terra natal amb 'Boas noites' (2013), on inclou imatges de l’oci nocturn a les zones rurals de Galícia. A més, a manera de censura poètica, insereix visions de l’entorn natural.
El contrapunt diürn a aquestes instantànies és a l’espai annex de la galeria, l’Ultramarinos, on hi ha la sèrie 'La finca' (2011), un treball que difereix de l’anterior en el tema, però que conserva la tecnologia i l’actualització del retrat i el bodegó. 'Sin título [Membrillos]' ens transporta, per exemple, als quadres hiperrealistes d’Antonio López; i la fotografia cerca, de nou, un estudiat resultat pictòric.