Ramon Casas. La modernitat anhelada

Sempre ve de gust anar a Sitges. Però si a sobre hi ha la més gran exposició que s’hagi realitzat mai sobre Ramon Casas, millor encara. Bé, la mostra parla de Casas, però de moltes altres coses: de l’art català i europeu al tombant del 1900, del naixement de la modernitat i de les conseqüències socials de la revolució industrial: les masses obreres, la nova burgesia industrial i una incipient emancipació femenina. I al costat de l’obra de Casas –olis, però també dibuixos i cartells–, noms de coetanis tan importants com l’inseparable Santiago Rusiñol, els joves Torres-García i Picasso, Joaquim Sorolla i Romero de Torres, John Singer Sargent, Toulouse-Lautrec o Carolus-Duran. La mostra s’estructura a través de cinc paradoxes que aborden la complexa identitat artística de Casas i s’interroguen sobre els límits de la seva proposta innovadora. Era modern perquè pintava multituds? Per què no va fer el salt estètic cap a les avantguardes? Les seves dones són objectes de desig o representen un nou esperit hedonista? En fi, segueix sent modern, avui, Ramon Casas.