Tàpies. Col·lecció d’artista

De vegades, em perden els detalls. Per exemple, hi ha una carta, en aquesta exposició, on Tàpies intercanvia nou obres seves per cinc d’altres artistes, propietat de la galerista Martha Jackson. Miro les mides i les característiques dels tàpies, i les mides i els noms dels artistes intercanviats: Pollock, Kline, Motherwell, de Kooning i Sam Francis. La proporció és aproximadament de dos a un, en obra i en proporcions.
Aquest detallet em revela la cotització d’un jove Antoni Tàpies en plena febre informalista a Nova York, la nova capital del món artístic. També em revela que no tenia gaire afecte per Dalí. L’artista empordanès l’havia introduït a la galerista nord-americana i l’havia promocionat amb articles a la premsa especialitzada de la ciutat. Tàpies, per contra, tenia un exemplar del nadal del 1934 de la revista D’Ací i d’Allà i va procurar adquirir obra de tots els artistes reproduïts en aquell aparador de la modernitat... Miró, Kandinsky, Picasso... tots, menys Dalí.
Però anem al fons de la qüestió. Una mostra ens ensenya 31 obres d’altres artistes adquirides o intercanviades per Tàpies, i 43 tàpies pertanyents al darrer dipòsit realitzat a la Fundació per la família, pintats entre 1947 i mitjans dècada del 1980.
Acompanya el conjunt un film inèdit de Maria Lluïsa Borràs, realitzat el 1981, amb música de Mestres Quadreny. Vist el vist, cal preguntar-se per què era inèdit aquest documental? Veieu-lo, potser trobareu la resposta...
I de tot plegat, què en podem aprendre? A) Tàpies era un tipus intel·ligent, sensible i ambiciós (això és bo), B) Tàpies va creuar una mena de desorientació lingüístico-creativa una vegada fa el salt a l’informalisme: la seva obra entre 1962 i 1980 és massa 'teatral', i C) el millor Tàpies és el que arrenca amb els vernissos a partir del 1981 i la simplificació, la depuració del llenguatge sígnic. Passa de la màgia teatral a l’escenografia interior, de Brossa a Buda.
Però res d’això hauria estat possible sense l’enorme confiança de l’autor amb la seva obra, capaç de proposar intercanvis als més grans, i d’escriure la seva pròpia versió de la història de l’art, peti qui peti. Que el jutgi el temps...