Les terrasses més boniques de Barcelona

Als inicis de l'any 2003 Semolinika Tomic i un grup d'artistes que buscaven un cau per a la creació escènica van topar amb un pati en ruïnes que havia estat la seu del Teatre del Cercle Barcelonès Sant Josep, fundat el 1879 i on es va fer teatre amateur fins al 76. Avui, l'Antic Teatre i la seva enorme terrassa anàrquica, plena de vida humana i vegetal iindissociable de tot el que passa dins de la sala, és l'autèntic oasi al mig de la Barcelona més castigada pel turisme.

És un d’aquells llocs on sembla que el temps s’hagi detingut anys enrere, quan tot era més senzill i la gent no tenia tanta pressa. Seieu i gaudiu de l’espectacle d’un migdia qualsevol entre setmana amb la companyia d’un peix fresc a la planxa. Et cuiden i et mimen com mai: peixos a la planxa, carns de qualitat, verduretes... sense gaires filigranes però perfecte per al migdia de qualsevol dia laborable en què després s’ha de tornar a la feina. 

L’hotel Alma amaga al seu 'back yard' un secret que mereix ser propagat com l’Evangeli: un enorme jardí on es pot fer una copa en parella o amb amics com si estiguessim a un verger frondós. Un luxe assequible –una copa de vi val 5 euros– que de tan bonic fa una mica de mal.

Caçadors de racons amagats de la ciutat; al principi del carrer Minerva hi ha un portal de fusta, si l’obriu, sorpresa! Un preciós pati amb terrassa difícil d’imaginar enmig del bullici del centre. Sou a Les Filles Cafè. Cuina sana, de proximitat i ecològica pensada per acontentar carnívors, flexitarians, vegetarians i vegans.

Interiorisme de revista de disseny; servei atent i clientela Upper Diagonal. Brunch, dinars i sopars amb propostes eclèctiques: d’aquí (fricandó en torrada), asiàtiques (sopa de coco i fideus d’arròs), italianes (lasanya), del Mediterrani oriental estil Ottolenghi (carxofa confitada amb sumac), amanides, hamburgueses i, per descomptat, torrades amb alvocat.

Hi ha propietaris de locals que vendrien la mare i la família sencera per tenir una terrassa com la que té el Fragments sobre la bufona plaça de la Concòrdia, però és que aquests aprofitats; a més tenen una terrassa interior que convida a àpats íntims i relaxats. És un bon lloc per fer l'aperitiu, però sempre que pugueu regaleu-vos un plat de l'espectacular fals risotto. I a una escopinada de pinyol teniu una altra terrassa brutal: la del Centre Cívic Can Déu.

Hi fan concerts de jazz, hi ha senyors jugant al dòminó i nens tocant allò que no sona. Hi ha famílies, joves ressacosos i senyores que tornen del mercat. Hi ha cosetes per menjar i beure que tu mateix has d'anar a buscar a la barra. Enmig del pati hi ha una font rodejada per bancs i a l'interior de l'edifici s'hi fan tallers, exposicions i altres activitats tradicionalment associades als centres cívics de barri, que és el que, després de tot, és això. 

Situada a la plaça de Prim, un dels racons amb més encant de Barcelona, per no posar-nos xovinistes i dir del món, aquesta terrassa és un dels punts de referència de la bona cuina marinera de la ciutat. Mentre us fiqueu a la boca arrossos i peixos d'escàndol, podeu embadalir-vos amb les tres bellaombres que s'han convertit en l'emblema de la plaça. L'experiència provocarà una petita pertorbació en el vostre compte corrent, però valdrà la pena.

Som molts els barcelonins que arruguem el nas quan sentim la paraula 'xiringuito'; i no n'hi ha per menys: ningú vol pagar tapes de cartró pedra a preu de Michelin escoltant Pitbull. Evitar-ho és difícil però no impossible. Passada la platja de Bogatell, al costat de l'espigó de la Mar Bella hi trobareu La Base by Farré, una terrassa gens 'cool' (gràcies!) amb prop de mig centenar de taules a 50 metres del mar a on beure unes canyes ben fredes, picar unes braves i acabar amb un arròs no és un acte suïcida. Preneu nota, aus nocturnes: a l'estiu obren fins a les 3 h.

Un dia qualsevol, entreu a l’Hotel Cotton House. Emocioneu-vos pujant la majestuosa escala i embadaliu-vos amb la decoració de l’edifici, antiga seu del gremi de cotoners, fins que arribeu a l’èxtasi del seu ampli pati interior, amb cert aire colonial però d’un bon gust innegable. Els preus piquen, però tot i això voldreu quedar-vos- hi a viure.

Va néixer als anys 20 amb el nom de Villa Jazmines com a torre d'estiueig. Als 50 es va convertir en l'escola de primària Ferton i al 1987, Cecilia Clavell la va comprar i va muntar amb els seus quatre fills la Torre Rosa, la cocteleria que encara hi ha avui. Seure una nit de primavera a la seva terrassa plena de pins i palmeres centenàries amb un còctel entre les mans –la seva especialitat són els afruitats– us farà sentir com els veritables protagonistes de la Dolce Vita.

L’ombra i l’olor dels pins, la terra enlloc de l’asfalt, el mar al costat... Pocs llocs hi ha en tota la ciutat millors que aquest quan apreta la calor. Per la teca, no us heu de trencar el cap: botifarra i pollastre a la brasa, amanida i torrades. 

Al migdia hi ha un menú esplèndid. La terrassa, mitja vida: els jardins de Joaquim Ruyra al servei d’una canya com les bones de Madrid. La seva propietària és publicista de formació però cuinera de passió. L’aplica en plats com mongeta tendra en tempura, finíssima, acompanyada amb una maionesa amb tòfona.  

El mural de Joan Fontcuberta 'El món neix a cada petó' és el teló d'aquesta terrassa on podreu menjar plats vietnamites o prendre un mojito. El menjar aquí pot ser picant o delicat, i us pot envermellir ment i boca: exactament les mateixes dues qualitats que té aquesta sensual obra d'art.

El local gracienc –en tenen també al Raval i al Gòtic– té un tresor al final del passadís: dotze taules a l’aire lliure, un nesprer i un sostre de canya. Perfecte.