Correu, poseu-vos les ulleres de pasta, pentineu-vos el bigoti! Correu cap a aquest bar de l’Eixample abans que Bibiana Ballbé el descobreixi i l’utilitzi de plató per entrevistar algun escriptor pop. El Tarambana és un esquer massa sucós per a la Barcelona moderna, i si no us afanyeu, no podreu dir allò de “jo ja hi anava abans que es posés de moda”.
Lluminós com una mala cosa, l’espai és una carícia al clatell: la llum del dia es cola a raig pel finestral de l’entrada i reverbera en l’altíssim sostre i les parets blanques. La fusta, present en tot el mobiliari i el terra, encaixa com un preservatiu extrafí amb els aires escandinaus de l’interiorisme. Mobles restaurats, cadires vintage, taules retro, bombetes-penjoll, maons a la vista, música cool a volum sedós... Tots els detalls s’han seleccionat amb exquisidesa i inteŀligència per oferir al visitant una experiència plaent, nutritiva per a l’ànima. En altres paraules: haureu d’emprar dissolvent per desenganxar-vos les natges de la cadira.
Si la decoració no us convenç perquè aneu 50 anys per davant de la resta de la humanitat, els oferiments líquids i sòlids de la carta haurien de fer-vos reflexionar. El Malasang es pren seriosament això del vermut. La canya entra com aigua de pluja, la selecció de copes de vi i cava és impecable, i els seitons i les escopinyes viatgen en business. Si voleu més consistència, la teca forta té accent català –grans embotits– i espurnes internacionals. Ah, i si ja és de nit i teniu intenció de fer mal, demaneu el gintònic del dia (8 euros insignificants) i deixeu que aflori el Llop de Borrell Street que tots porteu dins. Grrr.