[title]
Trinxeres de coloraines. Murs impenetrables de sucs tropicals en gots de plàstic. Costen un euro i mig. Els turistes s’hi aboquen com mosques a un femer. Fa temps que aquests sucs llampants, barats i aigualits han esdevingut el signe d’identitat més poderós de la Boqueria. S’ensuma la derrota.
Al mercat cada cop li costa més gestionar la infecció turística. Hi ha algunes àrees, especialment les més properes als canals centrals, que mostren una gangrena irreversible: són parades que ja només funcionen com a esquers turístics, viuen de les butxaques del guiri i formen una bombolla de supervivència en expansió que amenaça la noblesa de la resta del mercat.
Sóc habitual de la Boqueria i us puc assegurar que fer la compra un divendres a les 12 del migdia es pot convertir en la Batalla dels Bastards de 'Joc de trons'. La mobilitat es veu seriosament compromesa per legions de guiris embadalits que sembla que no han vist mai una llagosta, una pinya, oh, unes olives farcides! Impedeixen que el client pugui caminar amb llibertat. Són coàguls a les artèries del mercat. T’obliguen a treure colzes. Et posen de mala llet perquè no tenen els codis de respecte que mereix un mercat històric i atropellen el client de tota la vida sense cap mena d’educació.
Els turistes envaeixen la Boqueria amb la informació errònia que estan visitant un enclavament turístic comparable al zoo, i no tenen prou a fer fotos del peix, també fotografien les peixateres, els mossos que carreguen la fruita i els pobres cambrers com si fossin animalons en una exhibició. Només compren gots de suc barat, fruita tallada, cons d’embotit i para de comptar. S’arrepleguen als marges del mercat per menjar i beure, i ho deixen tot ple de merda. No hi ha cap mena de control.
Aquest caos està injectant-li una bipolaritat d’allò més preocupant al mercat. La tensió entre les dues Boqueries és cada cop més gran: el mercat tradicional contra el reclam turístic; el client de tota la vida contra la dictadura del guiri; la vella Boqueria contra la nova Boqueria. I el punt d’equilibri sembla cada cop més llunyà. De fet, tinc la Boqueria a dos minuts de casa, i en un món ideal m’hauria de considerar un privilegiat. Cada visita hauria de ser una festa... Doncs no. Molt malament hauran d’estar les coses perquè cada cop busqui una excusa més absurda per no anar-hi. Quina pena.