[title]
En el seu últim llibre, 'Juegos reunidos', Marcos Ordóñez ens explicava que als anys 70 Jean-Pierre Léaud venia sovint a Barcelona per visitar a una bodegueta que hi havia al carrer Riera Alta, situada en els mateixos baixos on anys més tard La Penúltima es convertiria en un dels locals d'ambient de referència de Ciutat Vella. Léaud deia que allà hi venien l'absenta més fina del món, i sempre que tenia ocasió agafava un avió i es carregava unes quantes ampolles a les alforges. Va ser, esclar, uns mica després que François Truffaut el convertís en aquell nen que mirava a càmera coneglat, per a l'eternitat, en una platja de Normandia al final d''Els 400 cops'. Després que aquells ulls brillant sobre un mar de fons es transformessin en la inauguració de la Nouvelle Vague Francesa.
Ara Léaud tornarà a trepitjar els carrers del Raval, però sense cap pretext etílic. Aquest dijous, a les 19.30 h, presentarà a la Filmoteca 'La mort de Louis XIV', l'última pel·lícula d'Albert Serra, on encarna l'agonia del Rei Sol, postrat en un llit amb una perruca molt vegetada, tal com el veieu a la foto. Si coneixeu el perfil del cineasta de Banyoles –potser perquè el vau veure a 'El convidat' de l'Albert Om pintant-se les ungles amb esmalt daurat– i ens creieu si us diem que Léaud és un paio del morro fort, ja podeu comptar que la trobada té molts números de derivar en un espectacle subversiu i punk. Les entrades es posaran a la venda el mateix dia, a les 10 del matí. Només se'n podran comprar dues per barba. I volaran, en podeu estar segurs. Així que no badeu.
Per als cinèfils de Barcelona, serà un esdeveniment llegendari. Els resaguers que se'l perdin, sempre es poden quedar a casa fent-se una marató Jean-Pierre Léaud. Podríeu veure, per exemple, 'La mamá y la puta', de Jean Eustache, que és una obra mestra de les que et marquen per sempre. O bé 'Le pornographe', de Bertrand Bonello, on interpreta un director de cine porno que no vol que ningú ejaculi a sobre de la seva actriu. O 'Le Havre', d'Aki Kaurismäki, on té un paper secundari però inoblidable, perquè fa d'un ancià rondinaire amb els cabells tintats de negre com si un calamar se li hagués pixat a sobre. I si tireu de clàssics recupereu la sèrie d'Antoine Doinel, la que va fer amb Truffaut, la que el va portar a la fama. Benvingut sigui, senyor Léaud!