[title]
'Carmela' comença a fer-se un nom a la cantonada més modernista de Sant Pere més Alt, i ja hi veïns que demanen on cal firmar perquè l'escultura de Jaume Plensa es quedi per sempre on és ara. L'artista, que dijous presentava l'exposició que li dedica el Palau de la Música, treia ferro l'anècdota i es refermava en les casualitats i l'espera que envolten l'existència i la seva relació amb Barcelona –properament s'instal·laran 'plensas' a Harvard, Bangkok, Seül i Tòquio, però no és té notícia de l'escultura per a la ciutat–. "A la vida no hi ha res casual, el que passa es fa esperar", comentava l'artista. "Potser amagat dins del piano del meu pare va començar aquesta exposició... no tinc cap pressa".
Dins d'aquell piano vertical, Plensa va ensumar el feltre, la pols i la fusta, les que per a ell són "l'olor de la memòria" i també va sentir les "vibracions de la matèria". La música, més una intensa càrrega poètica i espiritual són presents a les seves obres, com demostren els rostres de bronze de 'Sanna's dream' i 'Rui Rui's dream', que s'exposen a la sala Lluís Millet, i la peça inèdita que es pot veure al Foyer, 'Silent Music III'. La silueta foradada feta de partitura seu sobre un jaç de pedres blanques; l'artista apuntava que les pedres de marbre, totes diferents, simbolitzen una societat més forta. Envers els congèneres, l'artista només té paraules de gratitud: "He connectat amb la gent, i jo en sóc part; amb ells creo i desenvolupo la meva obra. Crec que sóc dels pocs artistes feliços".
L'altra peça inèdita de la mostra del Palau és 'Carmela', l'obra de ferro fos de quatre metres i mig. La nena de Barcelona que medita amb els ulls clucs forma part de les exploracions al voltant del retrat i la frontalitat: l'artista escaneja els rostres de joves entre 8 i 14 anys per capturar-ne la bellesa atemporal, servint-se d'uns materials als quals dota d'una curiosa transparència. "Abans em preocupaven uns llenguatges més fluids, uns materials més transparents; ara he aconseguit treballar-ho sense opacitat, la compressió dóna transparència virtual", explicava. Per a l'artista, l'exercici està a mig de l'escultura i la fotografia, en un joc d'equilibris entre l'efímer i l'etern.
L'escultura convida a donar-li la volta, a ser observada des de tots els punts per veure-la aparèixer i desaparèixer com si fos una visió, a seure a la seva peanya –"calen llocs on reposar", disparava Plensa–, i tot en constant diàleg amb l'obra de Domènech i Muntaner. Per a l'artista, "només hi ha una història de l'art; és com si haguéssim pres un cafè, i tu poses això aquí, i jo allà...".