De compres per Gràcia

Berta Sumpsi es defineix per oposicions: el que ella fa no és tradicional, ni un exercici de luxe pel luxe, ni joieria inspirada en la morfologia dels óssos. En les seves peces hi ha disseny, artesania i un intens pòsit artístic. Té peces conceptuals, treballs que s'allunyen de la joia convencional, i peces més comercials, on Sumpsi explora un llenguatge molt geomètric, clar i pur, d’inspiració nòrdica. Però fins i tot en anells i braçalets que semblen la mínima expressió, la dissenyadora hi introdueix un element de risc. El seu showroom-taller de Gràcia funciona com a manifest: aquest és “un lloc per experimentar amb les maneres d’ensenyar i veure les coses”.

Kids on Wheels és una botiga especialitzada en bicicletes, patinets i skates infantils de qualitat i amb un bon disseny. Us podríem cantar les marques que la Iuren Aldecoa té a la venda (Frog, Little Big, Early Rider, Volare, Whisbone...), però és més interessant saber altres coses. Per exemple, que hi ha un balancí de fusta que es converteix en bicicleta, i un tricicle fabricat amb plàstic reciclat de moqueta que també es transforma en bicicleta, i una altra bicicleta que es converteix en patinet... Els models es poden provar a la botiga, però la Iuren també en té uns quants que els deixa cada tarda als nens i nenes que juguen a la plaça. Una gran iniciativa.

Cecilia Lanzi i la seva mare regenten The Old Kitchen, molt més que una acollidora botiga-taller de Gràcia especialitzada en antics mobles de cuina. Restaurar peces de la primera meitat del segle XX és l’especialitat de la casa: taules, armaris, aparadors, carners... Ho treballen amb passió: decapen a mà i sempre utilitzen pintures a l’aigua. El resultat, espectacular. A més, The Old Kitchen és un bon lloc per equipar la cuina amb productes de disseny de marques europees. Pocs, però ben escollits. També és fàcil enamorar-se d’algun objecte vintage. Uns i altres conviuen amb tanta harmonia que a vegades es confonen.

Belén Martínez, dissenyadora de moda, es va creuar amb en Lester Barreto, un arquitecte d’interiors de Lisboa, i junts van muntar un estudi d’interiorisme i decoració en un petit local de Gràcia. Els projectes es multiplicaven, així com les seves visites a mercats de vell de Galícia i Portugal. El que van començar com una afició personal –recuperar objectes curiosos i petits mobles antics– va acabar definint la seva manera de vestir un espai: sempre amb un innegable toc atlàntic. Ara han reconvertit l’estudi d’interiorisme en una botiga-taller on porten objectes singulars dels seus llocs d’origen, com les vaixelles de ceràmica pintada a mà, els llums vintage o les petites joguines de fusta.

Picnic és la segona botiga que el Joan Rodríguez i la Raquel Bárcena han obert al barri de Gràcia, però no té res a veure amb Padam, la seva germana gran. Ni en continent, ni en contingut. Picnic és un exercici de minimalisme escandinau: parets blanques, terra de ciment lliscat i mobiliari de pi natural fet a mida. Elegància i funcionalitat, com mana el cànon. Només s’han permès un excés: una franja de rajoles verdes que emmarca l’entrada i que hi dóna un entranyable punt retro. Amb aquesta posada en escena, s’espera un contingut a l’altura. I el tenen. Picnic és la suma dels gustos personals dels propietaris, una petita concept-store on roba, accessoris i revistes de tendències conviuen en harmonia.

La dissenyadora Emma Pardos compta amb un espai propi, un local de sostres alts i parets decapades que descobreixen una preciosa paleta cromàtica a base de malves i blaus. Com les seves bosses. Però en aquest espai la marca s'acompanya d'altres firmes locals i internacionals en sintonia amb els seus principis de producció conscients les coŀleccions de la francodanesa Baserange, les sabates de De Ubieta i les coŀleccions elegants de la marca Name. El punt divertit el posa la coŀlaboració que l’Emma va fer amb Las Coleccionistas. Aquí també trobareu publicacions: la col·lecció de llibres de segona mà sobre art brut, els monogràfics de viatges de Holiday i la capçalera de moda francesa Encens, i les petites edicions d’artista de Michael Swaney i Ariadna Serrahima.

Fusta i ferro. Aquesta és la carta de presentació de Kiruna, una botiga de Gràcia especialitzada en mobiliari sostenible. Al darrere hi ha el Nicolás Nicolas Mesyngieri el seu soci, en Ronald Romero, de professió ferrer. La combinació no podia ser més encertada si es tractava de recuperar material d’obra (des de palets fins a les fustes d’encofrar) i convertir-lo en mobiliari de disseny amb un acabat molt polit, sense cap estella. Des de fa més de tres anys treballen en el seu propi taller, agafant encàrrecs i també organitzant cursos per fabricar mobles senzills a partir de la fusta de palets.

Va néixer com a plataforma per a l’artesania contemporània i aquest segueix sent el seu fort, tot i que ara Oslo s'ha renovat i sembla més una botiga. Aquí trobareu productes cuidats, que commouen les reponsables de la cooperativa de creadors, l’Ana Vivero i la Maria Ninot. Tenen artesans de la pell (el treball de Cocuan), la ceràmica (el més nou, de la mà de la il·lustradora Alexandra Kopff), la fusta (Atelier Melis) i joies, grans aliades d’Oslo: la fantasia de Xtellar brilla al costat dels penjolls de Lola Gratacós. També adoren els estampats, per això tenen marques com Less Filling i Forynja Edstrom.

Lydia Delgado fa més de vint anys que es dedica al negoci de la moda, ha desfilat a Barcelona i Madrid i ha aconseguit crear una marca amb un estil molt personal. Una mica com ella mateixa. Femenina, elegant, parisenca i escorada en la sobrietat del negre. Comparteix una línia amb Miranda Makaroff i la roba de mare i filla es mesclen als penjadors d'aquesta sofisticada boutique de Gràcia amb tota la naturalitat del món. Divertits jerseis i jaquetes de punt conviuen amb faldilles prisades de fons d'armari. Vestits preciosos sense mànigues, amb capes de llana amb estil que piquen l'ullet als anys 60. Elegants tops transparents, amb delicats vestits de festa. De l'audàcia de la clienta dependrà si serveixen per crear un 'look' més sobri o més trencador.

Cuervo Cobblerblack Bird no va néixer amb aquest nom tan llarg, sinó amb un altre que homenatjava una pel·lícula de Wong Kar-wai. Té la seva lògica: Emili Guirao, el soci de Teresa Folguera, estava (i està) molt vinculat al cinema. Hi venien roba, accessoris i calçat. Però les sabates cada cop prenien més protagonisme. Era qüestió de temps que la boutique es convertís en una sabateria. El canvi d’orientació va precipitar el canvi de nom. I, en unes quantes temporades, també es va capgirar el rol dels propietaris: deixaven de ser exclusivament botiguers per convertir-se també en productors de la seva pròpia marca. La Teresa s’encarregava (i encara ho fa) del disseny, del patronatge i de supervisar la producció a Alacant de Cuervo, una línia de sabates que beu de models clàssics, tant per a home com per a dona.