Andrés Duque: al piano del tsar

Aquesta és la història del compositor Oleg Karavaitxuk, un home que de petit va tocar el piano davant de Stalin, que de vell es passejava amb boina de vellut pels carrers de Sant Petersburg, desafiant les pitjors nevades, i que, al final de tot, va preferir no presentar-se al propi funeral. Tenia els cabells rossos, i uns dits nuosos com tubercles recent arrencats de la terra. Si us pica la curiositat, estigueu atents. El veneçolà Andrés Duque l’ha immortalitzat a 'Oleg y las raras artes', una joia de pel·lícula, un retrat d’artista excèntric que es va poder veure al festival d’Autor i que aquest divendres arriba als cines.

Ara, l’Andrés se n’ha tornat a Rússia, per fer un documental sobre la quasi extinta cultura karèlia i els seus rituals esotèrics. És des d’allà que m’atén per Skype, mentre es cargola una cigarreta a l’ampit d’una finestra oberta. “L’Oleg tenia una forma d’entendre l’art molt particular, però alhora li agradava molt fer el pallasso, i tocar el piano amb una bossa de paper al cap o bé estirat a terra amb les mans creuades, imitant l’Amadeus de Milos Forman”, m’explica. Els gestos de joglar i els pòmuls de titella txec són pura èpica.

L’Oleg, menut i extravagant, era una llegenda. Va morir ara fa tres mesos, el 13 de juny, quan la pel·lícula ja estava acabada i havia fet ruta per uns quants festivals. “L’enterrament es va celebrar en un teatre del segle XIX preciós, amb una foto seva de 12 metres d’altura, i un llum que venia del sostre i il·luminava un centre de flors, fent la volta a un espai reservat per al taüt, on no hi havia res”, relata l’Andrés. Això, diu, era típic de l’Oleg, que es va passar la vida esquivant la fama i el circ mediàtic, que va cancel·lar concerts i recitals, i que al final ni tan sols va aparèixer per la seva capella ardent.  Com si se’n rigués.

Dos pobles se’n van  disputar el cadàver. I l’ajuntament de Sant Petersburg també el va acabar reclamant per donar-li sepultura oficial, amb els honors de les celebritats. “Inevitablement, la pel·lícula va agafar de sobte un caire elegíac”, explica l’Andrés. En els darrers anys, el museu de l’Ermitatge li va donar lliure accés al piano del tsar Nicolau II, un monstre imperial de cua llarga amb potes daurades que l’Oleg tocava quan el recinte tancava a les visites. Com diu l’Andrés, aquest piano es va convertir en “el seu últim santuari”. Traieu el vodka, i brindeu per la seva ànima.