[image]
[title]Hi ha una imatge immortal dels orígens del cinema 'queer' que per més que passin els anys segueix torbant-me l'ànim. Joe Dallesandro, despulladet com va arribar al món, amb un mocador vermell estil Hendrix lligat al voltant del cap, imita el 'Discòbol' de Miró sobre un llit de molles, mentre un vell verd i escarransit amb veu d'ase asmàtica li fot la grapa a la ronyonada. L'escena és de 'Flesh', 'opera prima' de Paul Morrissey, la mà dreta de Warhol, rodada sota la influència de la Factory l'estiu del 68. Avui, aquesta petita inclinació m'ha fet guanyar un nou amic. Es diu Ira Sachs. "Fas broma? Jo em vaig criar veient aquestes pel·lícules!", exclama.
Carn, suor i una pipa de crack. Ara ja no parlo de Morrissey, ni de Joe Dallesandro en boles deixant-se inspeccionar per dits tan nobles. Parlo de 'Keep the lights on', el cinquè llargmetratge de l'Ira, i per descomptat el més personal de tots. Està basat en la turmentosa relació que va tenir amb Bill Clegg, un agent literari addicte a la coca que les va passar magres per desintoxicar-se. "Procuro no parlar gaire del meu ex -explica l'Ira, amb molt bon criteri-. És un pacte que vam fer". No és que a en Bill l'espanti l'esfera pública. De fet, ja va escriure la seva dolorosa experiència en un llibre de memòries, 'Portrait of an addict as a young man'. "Però cadascú té la seva versió dels fets -respon l'Ira-. Jo només parlo per mi".
Això no és l'únic que em fa pensar que 'Keep the lights on' és pura víscera. L'Ira l'ha aprofitat per fer un homenatge als que, d'una manera o d'una altra, li han fet de mestres: Paul Morrissey i aquella escandalosa trilogia pensada perquè a la beateria americana li sagnessin els ulls, els arxius d'Avery Willard, pare oblidat de la pornografia gai, o la música d'Arthur Russell, un gran compositor amb una vida sentimental desguitarrada que va morir de sida a principis dels 90. "Si no fos per la lluita que tots aquests homes van liderar al seu dia, jo no hauria pogut explicar la meva història com sentia que la volia explicar". Era una qüestió personal mostrar-los un respecte.
Per descomptat, hi ha més que sexe, drogues i controvèrsia. Hi ha pena, hi ha sofriments diversos, i hi ha una trama d'amor destructiva i abismal entre dos homes al llarg de deu anys, amb una filosofia de la vida de parella de l'estil del 'Nosaltres no envellirem' junts de Maurice Pialat. "És interessant que ho esmentis, perquè vaig estar-la revisant de manera bastant obsessiva just abans de començar a escriure el guió -em respon-. De fet, fixa't que 'Keep the lights on' s'hauria pogut dir igual. No et puc negar que hi va haver un moment en què ho vaig pensar bastant seriosament". El que resulta impactant no són les escenes de llit ni el consum de narcòtics, sinó la manera incisiva que l'Ira té de mostrar la intimitat de les persones.
És el que feien Warhol i els seus sequaços: envair la vida privada. El 1969, un parell d'anys després de les 'Chelsea girls', van filmar una de les seves dives fornicant amb Louis Waldon en un racó d'aquella meravellosa fàbrica de somnis del carrer 47. "Sempre hi ha una relació molt estranya, no sempre ben avinguda, entre els teus estats d'ànim i la teva cara pública -rebla l'Ira-. Me'n vaig adonar el dia en què vaig anar a recollir el premi Teddy a Berlín, just després de saber que el meu ex havia tingut una recaiguda fatal". Aquesta va ser la gran victòria de la transgressora escena novaiorquesa d'aquells temps: després de provocar infarts a més d'un cor purità, ens va fer a tots una mica més lliures.