En una cantonada d’un carreró del barri vell hi ha un catau càlid que et crida com si tu fossis orfe i aquella llumeta la teva única possibilitat de salvació. Un bar que fa cantonada ja té, d’entrada, molt de guanyat –els xamfrans són llocs ideals des del punt de vista tel·lúric i psico-geogràfic: tenen un encant especial.
El Mercaders té això i més: és un cop de puny familiar, fet d’amor i rock’n’roll. Era l’antiga grangeta d’en Pep Torres, membre del Circ Cric i l’Orquestra Plateria, que va deixar el local en mans d’en Ramon i la Cristina, l’experimentada parella que l’ha fet tal i com el coneixem des del 2000. En Ramon és un històric dels bars, va estar en institucions nocturnes com La Enagua, el Falstaff o el Bauhaus i sap com fer-s’ho: té el riure fàcil i el deix calmat dels hippies supervivents de la generació delmada dels setanta laietans.
A l’últim bar on va treballar va conèixer la Cristina, maquinista del Liceu, amb qui va unir forces per començar la seva aventura al carrer Mercaders. Van posar el terra de fusta, van dur els seus discos –Pistols, l’Exile on Main Street, Faces, Miles Davis... Good old shit– i el seu bon rollo i la gent va començar a venir a abeurar-s’hi.
Al Mercaders t’hi trobes de tot: antics rockers, advocats bandarres, jevis i arquitectes –deuen estar tots a l’atur, comenta, sarcàstic, en Ramon–, una colla de músics de Liceu que s’arranquen, gent de l’Antic Teatre.... És un bar de parroquians perquè la gent s’acaba fent col·lega. A la barra els ajuda en Carmelo i entre tots fan una família collonuda que fa de bon visitar.