La Barcelona de Carvalho

Manuel Vázquez Montalbán (MVM) va veure de seguida que Carvalho tenia més prestacions que les de poder posar-li als llavis les opinions del periodista sobre la transició política. Opinions que no sempre podia dir per si mateix en un moment en què encara era vigent la llei Fraga. Una d'aquestes prestacions era donar testimoni del paisatge sentimental de la ciutat que havia estat la infància de MVM. I també, la de convertir-se en un cicerone excepcional. Als Carvalho existeix una voluntat decidida i gairebé obsessiva, novel·lescament parlant, de què l'escenografia del teatre sigui, de vegades, l'argument de l'obra. MVM és conscient de la seva importància com a veu acreditada a Barcelona a l'hora de fer sopar a Carvalho en un determinat restaurant, que Biscuter vagi a la Boqueria a comprar sípia o que algunes de les seves criatures es prenguin tres cerveses a la Plaça Reial.

Eix Vallvidrera-Raval
Pepe Carvalho torna de la seva particular aventura americana a Barcelona aproximadament el 1970. I es troba amb una societat franquista, reprimida, repressora i predemocràtica. Des de 'Tatuaje' (1974) fins a 'Milenio' (2003) és testimoni agre i desencantat d'una ciutat que sembla que es vol oblidar de si mateixa mirant-se al mirall de la bruixa de Blancaneus. Una Barcelona que serà olímpica i de cara neta per ocultar allò que és tan important per a Carvalho, el mapa perdut de la seva sentimentalitat, la seva infància. Carvalho té molt de zombi caminant per un món extingit. Aquesta situació el fa somiar amb fugir de Barcelona però mai no ho fa. Se'n va temporades, però perquè sap que l'única manera de tornar a un lloc és haver-ne marxat abans.

MVM és hàbil. Molt. Carvalho necessita sentir-se a les entranyes del monstre i el seu món és el Xino, ara Raval. D'acord. És allà on es cuina la Barcelona que es vol amagar a turistes i burgesos. La Barcelona salvatge que ni uns ni altres han pogut ensinistrar. La de la gent que vol, que ho intenta o que ja no pot ni fer-ho. Carvalho hi ha de tenir un peu però, per anar a dormir, MVM ha de col·locar el seu protagonista fora, en una muntanya des d'on podrà mirar-se la metròpoli com una alteritat. La del Carmel ja estava ocupada per Marsé. Així que en tria una altra des de la qual Carvalho pot observar la seva ciutat com el lloc on es podreixen les seves vísceres en bon estat i les de la ciutat (i on viu la Charo i els altres i a on hi ha els seus records). Carvalho necessita posar-hi distància perquè sap que està imantat a una ciutat que és la seva essència i, al mateix temps, el seu forat negre.

A Vallvidrera s’instal·la en una torre. MVM es va inspirar en una casa que hi tenia el fotògraf Xavier Miserachs durant els anys 70 i que ell freqüentava. L’autor de Carvalho també vivia a Vallvidrera i és més que probable que tingués un veí comptable i solitari anomenat Fuster. Per a MVM, es tracta “de un chalé al que se llega por un camino de tierra ancho, que se alarga entre viejas e historiadas villas”. En canvi, el despatx on treballa (i viu i cuina truites de patates Biscuter) serà a la part baixa de la Rambla, als Caputxins, en la cruïlla amb el carrer d’Escudellers. “Pequeño apartamento de unos treinta metros cuadrados (...) verdoso, con muebles de oficina de los años cuarenta; una pequeña cocina con nevera y retrete”. Un despatx amb pedigrí: abans havia estat la casa de putes de Madame Petula. A prop del despatx, el restaurant Amaya (Rambla, 20-14) i a la mateixa vorera, el frontó Colón.

Ravalejant
La Barcelona de Carvalho és la de MVM. Els dos van néixer al carrer d'en Botella, en ple Raval: "y a la salida, el descenso de la calle le llevó por si mismo hasta la calle de la Botella, su propia calle". La pobresa lletja del Xino té almenys la pàtina de la història. Res a veure amb "la fea pobreza prefabricada por los especuladores prefabricados prefabricadores de barrios prefabricados". Carvalho, la seva família i altres personatges transiten pel Raval i per totes les artèries que entren i surten de la Rambla.

Els podem llegir per llocs com el bar Pastís (Santa Mònica, 4), on els clients prenen l'absenta com d'altres, al carrer Petrixol, mengen flam, nata i melindros. El restaurant La Odisea o el bar Nostromo (Ripoll, 6), a prop de la Catedral, fundat per Cecilio Pineda, antic capità de la marina Mercant: "Tanta gimnasia le había despertado a Carvalho el apetito y dudó entre irse a La Odisea a gozar de la cocina de autor de Antonio Ferrer o dar la alternativa a los del Nostromo, dos marinos que se habían metido a restauradores, después de la experiencia vivida en La Rosa de Alejandría".

Casa Leopoldo, emblemàtica i sentimentalment ancorada a Carvalho-MVM ("un restaurante recuperado de la mitología de su adolescencia"). Senyor Parellada i Quo Vadis. Als Carvalho es menja molt i bé i sempre se sap on. El cigaló ja és una altra cosa. El detectiu el pot prendre, per exemple, al Cafè de l'Òpera "rodeado de manifestación y de los primeros caracoles de la fauna ramblesca salidos de sus madrigueras. Carvalho selecciona intuitivamente los que pueden ser policías disfrazados". També la cervesa: "Se tomó un triple de cerveza en la Plaza Real añorando una perdida tapa de calamares en salsa de pimienta y nuez moscada que había caracterizado a la cervecería más multitudiariadel recinto". Llocs com el mercat de la Boqueria on Biscuter es mou ràpidament i directe com un tauró ensumant sang, entrant i sortint per la plaça de la Gardunya encara que a determinades hores aquesta sembli "el culo de la Boquería". La plaça del Padró, la plaça de la Vila de Madrid, sempre un bon lloc per aparcar un Seat coupé de color vermell i així "poder recorrerlas (Ramblas) a pie hacia abajo, hacia el territorio de Charo".

Muralles enfora
Alguns dels clients de Carvalho vénen d'altres parts de la ciutat. L'àmbit d'actuació del detectiu quedarà sovint muralles enfora. Poble-sec també és part de l'imaginari emocional de Carvalho i del seu autor, amb records "a recorridos de domingo o de sábado". Zona verda de Montjuïc on proustianament es rememora la truita de patates familiar –de la mateixa manera que la de Biscuter li recordava la presó de Lleida–. O Poblenou, que en el somni dels obrers es deia Arcàdia i en els dels empresaris, Manchester. El Cementiri de les Corts, al costat de l'estadi, on al vespre maten els davanters centre. Els mars del Sur, per a un empresari malalt de gauguinisme, són a prop del barri obrer de Sant Magí, tan semblants al vell Bellvitge o el barri de La Pau. I esclar, també la ciutat postolímpica que Carvalho ja es mira amb alguna cosa més profunda i dolorosa que recel o escepticisme.

Com un Gatsby que mai no va estar enamorat de la vida ni la vida d'ell, Carvalho té una lucidesa quixotesca. Cada home acaba sent un fantasma a la seva pròpia ciutat perquè els seus carrers estan construïts sobre runes i ossos. Al cap i a la fi els molins de vent eren gegants. Carvalho ho sabia.
Carvalho sempre va tenir alguna cosa de Cotten dalt de la sínia i MVM, aroma de personatge wellesià. Va ocupar un espai enorme de la nostra vida intel·lectual i social. Un referent xamànic que la tribu volia sentir per interpretar la realitat immediata. Una veu –intel·ligent i generosa– enyorada encara avui. Ell ho feia tots els dies a totes bandes (diaris, revistes, llibres, poemes, ràdios, televisions) complint el seu rol d'intel·lectual total a temps complet. Connectant amb la seva època, semblava que tenia al cap un mapa del món amb manual d'instruccions inclòs. Com a periodista tenia compromís, autoritat, sentit de l'oportunitat i de la data d'entrega. Escrivia tant i amb tanta facilitat que, a vegades, els llibres se'n ressentien. Però en novel·les com 'Los mares del sur', 'El pianista' o 'Galíndez' demostrava que era un autor de primer nivell, amb talent, rigor i ambició, a més d'ofici. I un gran poeta sempre.
La seva lírica ha transcendit generacions, lectors i nous poetes. Només un bon poeta tria tants bons títols per als articles o les novel·les, o fa un ús sentimental, eficaç i sempre literari de la memòria quan escriu prosa.