Rafael Chirbes
©Maria Dias
©Maria Dias

Rafael Chirbes i el seu món de batalla i contesa

'En la orilla' completa el díptic que va obrir 'Crematorio' i es posiciona com una de les millors novel·les de l'any

Publicitat
Ningú és massa jove per morir avui, ni tan vell com per no poder viure un any més. Ho va dir el batxiller Fernando de Rojas a 'La Celestina', en un dels seus moments d'èxtasi petrarquià. Rafael Chirbes em recorda el savi proverbi per donar a la nostra conversa sobre prosa lúbrica i carn magra un aire una mica més erudit. "Jo sóc molt poc freudià -se'm presenta-, però cada vegada estic més segur que els llibres els escriu el subconscient". No sóc el primer que l'escolta dir això. Ho va confessar fa cosa de tres anys en un iŀlustre article titulat 'La estrategia del bumerang', pròleg d'una mena de 'Per què llegir els clàssics' de la literatura hispànica -de Cervantes a Max Aub- anomenat 'Por cuenta propia'.

La lliçó és aquesta: el que hem llegit és una part indestriable del que som, oculta en algun racó de la rebotiga. "Jo, per ser francs, em sento més a gust parlant dels meus escriptors preferits que de les meves novel·les -s'arronsa-. La novel·la t'obliga a fer el paperina, com un saltimbanqui que demana pas al circ". En aquest cas, avui som al centre de la carpa: l'excusa d'aquesta deliberació anàrquica és la publicació d''En la orilla', un llibre brutal en totes les accepcions possibles del terme. "Però jo el vaig acabar amb molts dubtes -engalta Chirbes, rebutjant els meus elogis-. De fet, vaig estar a punt de demanar-li a Jorge Herralde que me'l tornés". No el volia veure ni en pintura.

Nota sobre aquesta aversió: 'En la orilla' és un bodegó barroc, un femater de degradació, fang i cossos castigats pel pas del temps al voltant d'un pantà empudegat per l'olor del llot i la carronya en descomposició. A ningú li sorprendria veure passar sobre les aigües la barca de Caront. "Pensava en uns aiguamolls que hi havia prop del Tavernes de la meva infància -m'explica-. Quan jo era petit, una senyora s'hi va estar refugiant molt de temps després d'haver assassinat el seu marit". En aquest escenari crepuscular i tenebrós, agònic i desesperant, Chirbes situa una extraordinària aŀlegoria de l'Espanya de l'any 2010, devastada per la crisi.

Si 'La Celestina' és el pare, les glosses anatòmiques de Lucreci són la mare. "Hi ha putrefacció, hi ha carn i hi ha terra -enumera, Chirbes, amb un cop de cap rere cada substantiu-. Fixa't que l'única pell que sembla pura és la de les prostitutes". I ni tan sols ho acaba de ser: quan es banyen queden cobertes per unes algues verdoses amb l'efecte de les llagues d'un leprós. Però no per això cal ometre una visió procaç d'aquesta vida marginal, que assegura que li ve de la lectura dels grans del realisme. "Com Galdós, que era un porc -diu-. Només cal veure l'aparició de la noia de 'Fortunata y Jacinta', xuclant la clara de l'ou cru".

Aquest és un món de batalla i contesa, de canvis, destrucció i renaixement. També ho afirmava el batxiller Rojas, i arriba un moment en la vida en què tots ens n'adonem. "'En la orilla' és la novel·la d'algú que ha après que això de fer-se vell no va de broma -s'autocompadeix-. A mi l'organisme ja no em permet certs excessos, i només surto de casa un cop cada vuit o deu dies per fer la compra". Però algunes coses no tenen a veure amb els anys: que al març del 2011, Canal+ estrenés una sèrie de Sánchez Cabezudo inspirada en la immediatament anterior Crematorio no és més que una prova irrefutable d'immortalitat.

EN LA ORILLA
Rafael Chirbes
Anagrama
440 pàg. 19,90 €
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat