SEMPRE HAN TINGUT BEC LES OQUES
Joaquim Miret i Sans
Adesiara
176 pàg. 17 €
'Sempre han tingut bec les oques' és una obra d'un positivisme lúbric. El seu autor, Joaquim Miret i Sans, va ser un historiador ben considerat tant aquí com a França, i un personatge clau en la construcció d'un país normalitzat -entre d'altres, va contribuir a la creació de l'IEC-. Va fonamentar el seu prestigi en l'estudi de l'edat mitjana catalana, temptador repte per a un positivista com ell. Va publicar diversos estudis d'una meticulositat torbadora sobre temes ultraespecífics ('El procés de les hòsties contra el jueus d'Osca en 1377', per exemple); però cap va despertar els somriures dels intel·lectuals del moment com aquesta obra que Gaziel defineixi com un pamflet càustic i de "títol mofeta". S'apropa a la societat medieval a través dels processos judicials relacionats amb una vida privada que incloïa estupre de noies, prostitució infantil, faunes amb títol nobiliari, monjos gens castos, incestos... Si algú en tingués ganes, podria defensar l'elecció d'aquest tema amb els arguments historiogràfics amb què l'autor basteix el pròleg, i encara podria relacionar-ho amb d'altres positivistes (més o menys camuflats, però positivistes) que s'han fixat en el sexe: Freud, Foucault, els postpornogràfics... Però després de llegir les anades i vingudes d'aquestes oques medievals, no vénen ganes tant de parlar d'història o filosofia, com de sexe... I és que sota l'aparença d'un historiador respectable i moralment conscient, Miret i Sans es mostra com allò que també va ser: un solter recalcitrant, un amant dels prostíbuls (ell en deia 'quilombos') i un positivista lúbric.
