Aquest local està tancat.
Sóc davant del Palace, l'antic Ritz. No m'agrada aquest nom nou, fa olor de residència empaperada de bitllets. Prefereixo mil vegades el títol nobiliari de galeta salada perquè sento Ritz i apareixen les ulleres de Groucho Marx, somrients i salades com les galetes de forats. Nyam.
No em puc cruspir el vellut, ni els llums d'aranya, ni tota la naftalina de l'antic hotel, i estic palplantada a la porta pensant en Scott Fitzgerald i Zelda i el bar Hemingway del Ritz de París, on van intentar el white lady i amb ladies que caminaven com àngels blancs. I enmig d'aquesta nebulosa, un bigoti de negació se'm planta a la cara i em diu: noia, rien de rien. I és tan francès i tan gros el mostatxo, que jo només veig una pelussera embafadora que no em deixa respirar. Atxús! Deixo l'aÅ€lèrgia al guarda-roba, al lloc de l'abric de visó, i els meus peus porucs travessen el parterre de moqueta, baixen per ascensors, escales emmidonades i arriben a la porta coberta de cortines del Rien de Rien. I com que sant Pere canta i els diners ho poden tot, entro com si fos la maharani de Kapurtala i m'assec en un butaca decimonònica.
Demano un gimlet que no surt a la carta on sí que apareix sex on the beach i una noia amable amb bermudes i gipó ple de llànties em porta la copa coronada d'una piràmide asteca de poma verda tallada. El gimlet és bo, sí, d'acord. Hi ha oferta de barrets de Tom Waits a l'escenari i els bombins trastocats es disparen entre els cambrers. Un cantant amb passaport americà fa una versió Palace del Brown eyed girl.