El Petit de Cal Eril

Em feia por que Joan Pons, El Petit de Cal Eril, em deixés plantada. La nit anterior havia format part del cartell del Love is Back, el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, compartint escenari amb el parell del Montseny, Joan Colomo i Mau Boada (Esperit!, Les Aus), i pintava que la cosa podia allargar-se: es veu que s'ho passen pipa, junts. Per això aquest any volen repetir la Gira Santa, tots tres sols per Espanya, com la que van fer el 2011, encara que hi perdin diners. "Ens ho passem molt bé i mengem encara millor", diu el de Guissona.

Se'l veu eufòric: dimarts es publica el seu tercer àlbum, La figura del buit, i ell sembla un altre, en comparació amb quan ens vam trobar per parlar de Vol i dol (2010), el seu anterior treball, un salt mortal en la seva carrera però greu i transcendent. "Sí, potser va ser massa fort -admet-. Ara fa un any i mig que no l'escolto i no tinc ganes d'escoltar-lo fins d'aquí bastant temps, perquè em fa una mica de mal de panxa, aquest disc. Em sembla que és molt bo, però em va deixar una mica estabornit". Un cop acabada la gira Pons es va acabar prenent un any sabàtic -"estava molt perdut, no sabia gaire què fer"-. I canta a Com un plom: "M'endinso dins del mar, capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys".

Ell li treu ferro. De fet, ho explica com si no hagués significat cap trauma. Però Vol i dol li va costar la banda que l'acompanyava gairebé des de l'època de Per què es grillen les patates? (2007), la maqueta que BankRobber li va reeditar l'any passat. La figura del buit l'ha gravat amb Mau Boada -que com Colomo ja havia coŀlaborat al disc anterior: ara Mau és la seva mà dreta, i Colomo continua de convidat-, i el presentarà amb una nova formació: un quartet que en alguns concerts s'ampliarà amb una secció de vents. "Era part de l'experiment, tenia ganes de tocar amb altra gent -explica-. Amb en Càndid, en Lluís i en David ja feia temps que anàvem junts, i era genial, però tenia ganes de canviar. Era un pas natural que necessitava fer i un pas que té marxa enrere". De fet, té pensat enregistrar amb ells en una església una Cançó de missa en llatí, però això és una altra història.

A Joan Pons se li iŀlumina la cara quan li demostro que m'he adonat que el fantasma de la portada no es reflecteix a la finestra que té al darrere, sinó a la del balcó del costat. Els ulls li brillen quan diu que sóc la primera que li ho comenta, la primera que resol una de les moltes endevinalles de la coberta del disc, pensada per a l'edició en vinil -"en format CD queda una mica petita"- i que remet a un 13 Rue del Percebe surrealista, amb una façana amb nou vinyetes habitades per persones en actituds curioses, un fantasma i un paio vestit de ren. A Pons li entusiasma: diu que volia fer la portada abans de l'àlbum i tot. "Com que el disc és molt llarg, pots estar estona mirant-te-la". I adonar-te, mentre escoltes els 17 temes d'aquest disc doble -havien de ser aquests perquè els dos dígits sumessin la xifra màgica-, que dels nou balcons només n'hi ha vuit de plens. "M'angoixava la idea de fer una portada molt preparada. I aquesta ho és, però alhora reflecteix un moment concret, perquè la foto de després ja era diferent. I això és com en el disc". En Mau Boada hi ha tingut molt a veure, diu: "Ell només es preocupa perquè el que es gravi reflecteixi un moment en què allò li digui alguna cosa". I l'espontaneïtat li va de perles al to fresc i vital del disc. "Ningú ens traurà mai les ganes de viure. Ningú ens traurà mai les ganes de riure", canta a Amb tot, el tema que va estrenar en viu al Love is Back de l'Apolo.

"Hem rigut molt, gravant, i no només gravant, i el disc també té molt d'això, ha estat molt influenciat pel moment". Però El Petit de Cal Eril no va triar Boada pel seu somriure -aquell somriure aŀlucinat que fa quan es posa a la bateria-, sinó per poder-se relaxar. "Tenia ganes de despreocupar-me una mica de la gravació, i necessitava algú en qui confiés molt i que m'ajudés a treure aquest punt més viu de la música", explica. I quan es tracta de gravar, en Mau és la seva ànima bessona. "És un fanàtic del tema analògic i antic com jo, ens podem passar hores xerrant de micròfons i de gravacions i en canvi no parlar de música, i sempre coincidim amb les músiques que ens agraden com estan gravades".

Només així s'explica que Joan Pons hagi pogut titular el disc a partir d'un tipus de micròfon, o vaja, amb un joc de paraules que hi fa referència. "Els micros de figura del 8 són els primers que es van fer, i s'utilitzaven molt abans. Són bidireccionals i graven igual per davant i per darrere". Dibuixeu mentalment un vuit i imagineu-vos un micro al punt on el traç s'encreua: l'espai comprès dins del vuit és l'àrea d'abast del micròfon. Però si bé Pons obre l'àlbum amb un tema titulat La figura del 8, per al títol del disc el canvia a La figura del buit, lligant la passió que sent per la física amb la tendència a la metafísica que demostrava a Vol i dol. Ara, la gravetat va quedar-se pel camí durant aquell any sabàtic. I temes transcendents, com el pas del temps, es manifesten en lletres en aparença menys serioses, com quan canta que s'ha vist més panxa en veure's reflectit.

El símbol de l'infinit
Per primer cop, o gairebé, El Petit de Cal Eril fa de Ray Davies, i com feia el britànic ja al capdavant de The Kinks, retrata personatges curiosos, com un farmacèutic de Lleida que està enganxat a l'Orfidal. "No ho havia fet gaire, no, i mai tant -reconeix-. Després de l'altre disc m'anaven sortint cançons, però no els trobava el què, em semblava que buscava una altra cosa i em feia un cert pudor. Però vaig intentar ser honest amb mi mateix i em vaig dir, si aquestes són les cançons que et surten, doncs és aquest el disc que has de fer". Al final es va anar sentint còmode amb la idea d'assumir diferents punts de vista, li va anar trobant el gust. "Hi ha moltes coses que depenen de com t'ho miris. I això també encaixa amb la figura del 8, que depèn de com te'l miris pot ser un 8 o el símbol de l'infinit". Un símbol que, per cert, no pot ser més transcendent.

La desfilada de personatges no és l'únic tret que dóna un cert aire de pop britànic a l'àlbum, tot i que no fos una cosa buscada, si més no per en Joan. "Al disc hi ha bastants vents perquè jo volia fer un disc Motown, tenia aquesta idea al cap. Però en Mau m'ha pervertit l'assumpte i m'ho ha fet molt dels 90, amb aquests pa-pa-pa. El rotllo aquest Motown no acaba d'entrar, em deia -i riu, donant a entendre que li va aixecar la camisa-. Però també m'agrada. Ahir m'ho deia el Ferran Palau (d'Anímic), que hi ha temes que semblen de Blur". Hi ajuda el fet que Pons amputés els trams finals d'alguns temes, fent que el pop guanyi al rock de tints progressius. "Ja ha quedat prou llarg, jo no sé si la gent el podrà escoltar fins al final tot sencer, has de tenir una estona".