[title]
La roda no deixa de girar, i el talent jove no deixa de donar alegries al cinema català. Enguany ha estat Elena Martín Gimeno qui, fa uns mesos, es va endur el premi de la Quinzaine des Cinéastes al Festival de Canes amb 'Creatura'. Després de debutar darrere la càmera amb 'Júlia ist' (2017), l’actriu i directora signa una pel·lícula atrevida que no tem incomodar parlant sense embuts de sexualitat femenina, autodescobriment i inseguretats, plaer i culpa, cossos i vulves.
Tens la sensació d’haver fet una pel·li insòlita?
Començo a creure-m’ho i estic francament sorpresa, si et soc sincera, perquè no m’he considerat mai especialment provocadora. Quan escrivíem el guió amb la Clara Roquet [directora i guionista de Libertad] teníem clar que no volíem ser disruptives per ser-ho, ni fer res efectista. Volíem estar a prop de l’honestedat, de la pell. Sí que veig que potser visc en una bombolla en què les converses i preguntes que plantegem a la pel·lícula estan sobre la taula. I probablement gran part del món no està en aquest punt, quina pena. Si la pel·li ajuda a obrir debats, per mi serà el més preciós que pot passar.
Podríem dir que Creatura no és provocadora però sí que provoca coses en l’espectador.
El primer feedback ens diu que la gent surt plantejant-se coses que no havien pensat mai. La intenció és parlar obertament de determinats temes, però no per incomodar, no és una pel·lícula agressiva, ni densa, ni difícil. Tenim una herència que posa la sexualitat i el desig en un lloc de càstig, de foscor, i es generen llacunes en el cos, en el cap, en les emocions. No hi ha educació sexual a les escoles, no hi ha educació sexual en la societat. Segueix sent tabú. La sexualitat en tant que intimitat, perquè la sexualització no ho és. Resulta fàcil veure tetes i culs a la tele. Amb això no hi ha problema.
"Si la pel·li ajuda a obrir debats, per mi serà el més preciós que pot passar"
Tinc la sensació que hi ha una autoconsciència en l’atreviment de tocar els temes que toqueu i com els toqueu.
Sí, durant tot el procés de guió, amb la Clara i les productores [Marta Cruañas, Ariadna Dot i María Zamora] ens posàvem al límit. Construíem el guió confrontant-lo amb les nostres experiències i també hi havia un punt com de sanació, com de mirar amb tendresa i amb lluminositat totes aquelles parts de nosaltres mateixes que ens han fet sentir avergonyides o culpables, que hem rebutjat i, fins i tot, criticat en altres dones. Amb l’esperança de poder-les celebrar. Per exemple, jo, la primera vegada que em vaig masturbar, vaig sentir-me fastigosa. Llavors estava molt influenciada per un sistema. Ara puc mirar aquella adolescent i dir: “Que mona!”.
Anem a pams amb el retrat de la protagonista. Parlar del descobriment de la sexualitat a la infantesa va ser el més complicat d’escriure?
No, va ser el més fàcil, i el primer que vam enllestir. Hi ha molt pocs referents i això és molt alliberador. Hi ha molta literatura sobre el tema, de psicòlegs, sexòlegs... Una altra cosa és que no s’expliqui. Creativament era estimulant, perquè qualsevol cosa que escrivíssim no l’hauríem vist mai en cinema. No volíem plantejar res morbós, el repte era ser molt fines en l’escriptura, ni naïfs ni desagradables, i que el resultat fos tendre i natural. És que quasi no es pot parlar de despertar sexual, perquè és més aviat un despertar dels sentits, d’entendre el cos, una qüestió de pura curiositat.
"La Mila és el paper més difícil que he fet fins ara"
Del despertar sexual a l’adolescència sí que se n’han fet moltes pel·lícules...
Sí, però la majoria amb un punt de vista que no ens interessava. Quan no has tingut experiències sexuals, o estàs començant a tenir-les, hi ha una desinformació molt heavy. Les hormones estan disparades, el teu cos vol conèixer i aprendre, vol saber, i això implica també que el desig està actiu. I no deixes de rebre missatges contradictoris: et diuen que fer el que et demana el cos et denigra, però també et diuen que, si no segueixes els instints, ets una monja. La família et pregunta com és que no tens nòvio, però llavors no pots dormir amb ell. És un puto merder! Escrivint aquesta part del personatge pensàvem en quanta repressió, no només de la sexualitat, també de la ràbia.
La Mila adulta la interpretes tu... Els teus millors personatges en cinema te’ls has hagut d’escriure tu?
Mira, 'Júlia ist' no va ser un repte interpretatiu tan gran. O sigui, la cosa és que era molt 'novata', i que feia de protagonista i també era la directora de la pel·lícula, i que rodàvem en alemany... Però no eren reptes del personatge. El de Creatura sí que és molt complex, amb escenes molt íntimes. En el guió, la repressió en la infància i l’adolescència ve de fora. A l’edat adulta, la repressió ve sobretot de dins. I llavors això suposava estar en un lloc emocional molt concret. És el paper més difícil que he fet fins ara. De vegades queda una mica eclipsat pel doble rol, perquè actuar i dirigir és molt dur, i no sé si ho faré en la pròxima pel·li. De fet... no, no ho faré [riu].
