3 llibres que t'has de llegir aquest mes de maig

“Ningú parlava cridant sobre el fet d'haver-se criat en un barri de pisos de protecció oficial, en un gratacel municipal amb una mare sola que treballava de netejadora"

Trad. de Núria Busquet Molist. La Segona Perifèria, 464 pàgs. 23,50 €.

De què va?

El jurat del prestigiós premi Booker anglès va definir 'Nena, dona, altres' com a “una lectura imprescindible sobre la feminitat i l'Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors”. I és amb aquesta energia, i amb un estil literari trencador, que van passant davant del lector una vintena de dones, cadascuna amb el seu bagatge, contradiccions i punts de vista, que van teixint un relat que ni les diferències de classe, generació i identitat aconsegueixen esquinçar.

Per què l'heu de llegir?

Hi ha moltes maneres d'explicar la història d'un país. L'autor es pot cenyir als fets objectius, guerres, lluites, etc., als grans personatges. Però també pot endinsar-se en les vides aparentment intranscendents de les persones. És el que va fer Balzac a la seva 'Comèdia humana' i el que van portar a terme tants d'escriptors francesos i russos al segle XIX, de Dostoievski a Stendhal. I és el que pretén Bernardine Evaristo amb aquest collage de vides de dones a l'Anglaterra dels segles XX i XXI. Dones negres, la majoria, que lluiten per viure en un país que no les vol.

Tot comença amb l'Amma a punt d'estrenar una obra al National Theatre londinenc. I, a partir d'ella, de la seva filla, de la seva mare, de les seves amigues, Evaristo anirà teixint una teranyina de vides precioses, travada amb una escriptura arriscada i brillant, que ens plantarà als morros no heroïnes de portada de diari, sinó dones que són com nosaltres. Una novel·la que narra i que ens regala la millor literatura del nostre temps.

Qui és l'autora?

Evaristo és una escriptora anglonigeriana que ha conreat tots els gèneres i que ha fet activisme per mirar de visibilitzar la feina artístiques de les afrodescendents britàniques. Si us agrada Zadie Smith o Mohamed Mbougar Sarr, Evaristo us encantarà.

"De vegades em pregunto en quina mena de persona s'hauria convertit si hagués arribat als quaranta. A què hauria renunciat? No sé si les feines de merda li haurien acabat doblegant la il·lusió, si hauria amuntegat responsabilitats castradores a l'esquena com hem anat fent la majoria de nosaltres"

L'Altra. 144 pàgs. 16,90 €.

De què va?

La nit del divendres 12 de març del 2004, assegut en un bar de Vallcarca amb els seus companys de la facultat de filosofia, el narrador d'aquesta història rep un missatge que ningú voldria rebre mai. Aquí comença una carrera contra l'inevitable. De tall plenament autobiogràfic, aquesta novel·la és alhora la crònica d'una mort anunciada, un relat de formació sobre el pas a l'edat adulta i un cant a l'amistat. També és un homenatge a tot un món que creix als marges, i a les relacions forjades fora de les convencions imperants en una societat tan conservadora com la vigatana.

Per què l'heu de llegir?

Ramon Mas ha escrit uns quants llibres abans d'arribar fins a aquí, fins al punt inicial de tot plegat, el lloc on neixen tots els seus fantasmes. Ha escrit novel·les bones, com 'Afores' o 'Estigmes'. Però cap com aquesta, la història que restava a sota de totes, la de l'amic que li va enviar un missatge de comiat fa vint anys. A partir de la corredissa de Barcelona a Vic per mirar de rescatar-lo i tot el que passarà després, Mas aixeca un relat sobre la joventut perduda i enterrada que, sense demanar permís, se'ns fica sota la pell i ens arribar a provocar calfreds.
'Els murs invisibles' és una novel·la autobiogràfica, sí, però el pas del temps li atorga un pes semàntic que la fan anar molt més enllà d'uns fets i d'uns personatges, d'una època i d'un lloc concrets. Mas sap narrar la tragèdia sense recrear-s'hi. Això és el que va passar i així és com us ho explico, no hi busqueu res més, ens ve a dir. I aquesta distància temporal fa que la immersió sigui encara més xocant.

Qui és l'autor?

Mas és, juntament amb Ricard Planas, el fundador de l'editorial Males Herbes. Però fa anys que es va revelar com un escriptor amb molt talent per narrar una vida als marges. Fins ara havia publicar a 1984. 'Els murs invisibles' és el seu primer llibre amb L'Altra.

"I és així com, de nou, vam fer via cap a l'entitat bancària de Guillem Tell, ben trinca, i otxiàrem com en les instal·lacions hi continuava aquella fata llardosa eslipant.”

Angle. 168 pàgs. 17,50 €.

De què va?

En Ludo, l'Uri i en Xapa són tres adolescents que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat: Barcelona és poc menys que el seu territori de jocs i diversió. Sense propòsits, sense maldat, sense consciència. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau la parafernàlia feixista. I les seves bretolades van sent més i més violentes, fins que ensopeguen amb una persona sensellar que dorm en una oficina d'estalvis. Basada en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, de 2005.

Per què l'heu de llegir?

'Hiperràbia' és una novel·la dura, no tan sols pel que Ferran Grau hi explica, la crema d'una indigent en caixer de Barcelona per part d'un grup de neonazis, sinó perquè l'autor fa servir l'argot xeno, una llengua inventada que beu directament de 'La taronja mecànica' d'Anthony Burgess. És fàcil entrar-hi, gràcies al glossari i a que el vocabulari té fins i tot sentit filològic. Però la comparació amb la novel·la que va portar al cinema Stanley Kubrick no li va a favor.

Grau sap com ficar-se en la pell del protagonista del relat, en Ludo, un noi de Sant Gervasi que troba el seu lloc enmig de la violència, i té les eines necessàries perquè la novel·la ens colpegi. Al cap i a la fi està parlant d'un fet terrible que va passar no fa tants anys i que vam normalitzar d'una manera escandalosa. L'autor no busca alliçonar-nos, sinó únicament fer un retrat d'un individu i el seu entorn a partir d'un fet terrible. Per això només val molt la pena llegir 'Hiperràbia'.

Qui és l'autor?

Nascut a Lleida, Ferran Grau s'ha bellugat entre la novel·la negra i el periodisme. I aquesta és, segurament, la seva peça més ambiciosa fins ara.

Anagrama. 160 pàgs. 17,90 €.

"Però ja sou l'un davant de l'altre, la Rita ha desaparegut en la nit, i tu t'entregues a ell, o ell a tu, tant és, penses, i sense dir-vos res destenseu la ficció amb les mans que es troben i els ventres que es troben i els llavis que es troben"

De què va?

En un futur aparentment distòpic, la Rita viu a la Colònia, dalt d'un cim on homes cansats buiden una mina a punt d'esgotar-se. Des d'allí, contempla el poble enfonsat a la vall, i els boscos que, tot d'una, comencen a cremar. En Líton, que va créixer a ciutat, apaga el foc amb la resta de joves del Servei. Aquesta novel·la ressegueix la història dels dos amics: la infantesa en contextos oposats, el descobriment del desig, els seus amors i la nostàlgia del futur que no serà. Junts viuen l'emancipació i l'efervescència festiva de la vintena, però també les servituds de la família i d’una època marcada per l'extinció.

Per què l'has de llegir?

A 'Napalm al cor', Pol Guasch va presentar-nos un món devastat on dos nois miraven de sobreviure a la joventut a través d'una prosa dolça i suggeridora. Una bona primera novel·la. A 'Ofert a les mans, el paradís crema' redobla l'aposta, amb un escenari més vast i uns personatges de més abast. Té molt risc el que ha intentat aquí, l'autor. I no només a nivell argumental (sabem com acabarà tot just començar), sinó a nivell formal. Juga i ens fa jugar. I sempre sap cap a on va.

En un context desolador, la Rita i en Líton són com dos ocells que miren de deixar enrere la terra cremada sense fer mal a ningú. Hi ha escenes memorables, en aquesta novel·la, com la de la festa just abans de l'inici dels incendis. O la de l'enterrament d'en Líton, quan la seva mare busca les mirades dels altres. Guasch ens fa vibrar l'oïda i, enmig de la destrucció, ens agafa de la mà.

Qui és l'autor?

Un poeta que encara es troba lluny dels 30 i que ja ha estat capaç de mostrar una solidesa granítica quan es tracta d'explicar històries.

Trad. de Valèria Gaillard. Angle. 96 pàgs. 15,90 €.

“Ara té les paraules, no gaires, dues o tres, n’hi ha prou; després de tots aquests anys ha trobat les paraules per parlar amb ella mateixa, amb la seva pell, del que li passa, del que va passar des del principi, un cop es va casar. No diu a ningú aquestes paraules, com fer-ho, cal fingir davant la gent, tots els altres són la gent, sa mare també, el seu pare, i les seves germanes”

De què va?

Som als anys seixanta. En fa quatre que una família —pare, mare i tres fills petits— viu en una granja remota del departament francès del Cantal. El treball és dur, intens, potser gratificant. L'entorn natural és poc menys que meravellós per a qui vulgui gaudir-ne. Isabelle, Claire i Gilles, els fills, hi creixen feliços, despreocupats. Però un drama soterrat hi batega: dia rere dia Pierre maltracta la seva dona, que calla i ho tapa tot, incapaç de trobar les paraules per fer-ho saber, incapaç de fugir. En tres capítols —1967, 1974, 2021— tres membres de la família parlen del que han vist, del que han viscut, del que han sabut.

Per què l'has de llegir?

Marie-Hélène Lafon té una capacitat brutal per capturar l'essència de les coses, dels moments, de les persones, tot quedant-ne al marge. No jutja, ni tan sols reflexiona, sinó que simplement exposa. En l'exposició, en l'exhibició d'uns fets, d'unes circumstàncies, hi ha intenció. No és que se'n desentengui. Però sí que deixa que sigui el lector qui en tregui les pròpies conclusions.

La part més dura és la que comença el 1974, la segona part, quan és ell qui agafa la veu cantant. Lafon es fica perfectament dins l'ànima de Pierre, un maltractador de manual que no pensa que hagi fet res malament, que pensa que les dones volen agafar el seu lloc i que, possessiu, té l'esperança que les filles no seran com sa mare. És un psicòpata en tota regla. Però això Lafon no ho diu. I aquí rau la seva grandesa. Lafon escriu amb contenció, sap enlairar la prosa i fer-la baixar als inferns, sobretot perquè està narrant una tragèdia.

Qui és l'autora?

Lafon és la gran escriptora de la França rural dels nostres dies, una avantguardista de la forma que sap convertir les novel·les en experiències sensorials.

Trad. de Ferran Ràfols. Labreu. 134 pàgs. 17 €.

"Hi ha una fosforescència que prové del món màgic de la infància. On va, després, aquesta il·luminació? És la substància de la fe, el que resplendeix sobre el seu cos com la fosforescència de l'albatros, i què la mata?”.

De què va?

Aquest és un llibre pioner que aborda amb eloqüència l'androgínia i l'homosexualitat des d'una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l'Amèrica dels anys quaranta del segle XX. I aquí, de fet, hi ha dues històries. La primera, 'L’habitació cega', és la de la Djuna, una dona que de jove va marxar a París després de guanyar una beca per a l'escola de ballet. Unint-se a l'acolorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. La segona part, 'El cafè', ofereix una descripció del personatge de la Sabina, on alterna les seves reflexions vitals i les relacions d'ella amb la parella formada per la Lilian i el Jay.

Per què l'has de llegir?

'Fills de l'albatros' és una lectura complementària a l'obra d'Anaïs Nin publicada per Labreu en els últims anys, des d''Un espia a la casa de l'amor' o 'Les quatre cambres del cor', novel·les extraordinàries que, bé a Nova York, bé a París, ens oferien vides de dones que trenquen les convencions i van molt més enllà del que es veia 'normal' en un personatge femení disruptiu. La Djuna i la Sabina de 'Fills de l'albatros' van en aquesta línia, però són personatges menors.

Tot i així, llegir Nin amb les traduccions de Ferran Ràfols és un regal. No només per com parla del desig, de l'amor i de la joventut, sinó per tota la resta. Vet aquí un exemple que té a veure amb el títol: “Hi ha una fosforescència que prové del món màgic de la infància. On va, després, aquesta il·luminació? És la substància de la fe, el que resplendeix sobre el seu cos com la fosforescència de l'albatros, i què la mata?”.

Qui és l'autora?

Filla del compositor català Joaquim Nin, l'autora francesa d'expressió anglesa és encara avui una escriptora revolucionària. Perquè va saber treure-li el vel del pudor a la literatura i parlar de coses que encara són tabú.