Finalistes dels Premis Time Out Barcelona 2014

Si a la mescla de tradicions exuberants de la cuina peruana –tot un univers– li sumem punt de creativitat, el resultat fa caure de culs. En plats com aquests, el català troba la presència d'allò familiar: el guisat d'anec, tendre i salseta gustosa, amb el punt màgic de l'exotisme d'un arròs perfecte amb la frescor de l'espècie andina.

Xavi Juvells, d'Els Tres Porquets, ha posat casa pròpia amb l'ambició d'oferir cuina d'alta i vella escola a preus quasi de barri. Domina la tapa de la terra, la d'aquí i la d'allà, i té ganes de fer alguna trapelleria. Un exemple: fenomenal ajoblanco on hi suren uns generosos daus de tonyina amb soja i sake.

El cantautor pop que va venir del hardcore i del Montseny ha publicat 'La fília i la fòbia'
(BCore, 2014) i ens ha emocionat, ens ha fet riure i ens ha fet pensar. I sembla que ho faci sense cap esforç. El seu quart àlbum en solitari confirma el seu talent fresc i simpàtic.

Ballarina principal de les companyies d'Akran Khan i Hofesh Shechter, Eulàlia Ayguadé va decidir tornar a Barcelona fa un parell d'anys i engegar una tasca d'investigació que l'ha portada a ser una de les principals innovadores en el terreny de la dansa contemporània europea. En són una mostra les seves peces 'Portland', 'Incognito' i 'Saba'.

És un rapsoda exemplar, dels pocs que han aconseguit guanyar-se les garrofes amb el mal negoci dels versos. Però sobretot l'adorem per haver contribuït a enfortir l'escena poètica de Barcelona, organitzant les nits de recitals a la rebotiga de l'Horiginal des de l'any 2002. Aquest any ens ha sorprès amb un llibre per a nens, 'Exploradors, al poema!'. Ha arribat el moment de reconèixer la seva feina.

El bar que ha sabut convertir­-se en una de les sales de concerts imprescindibles de
Barcelona, un dels centres neuràlgics de l'escena independent de la ciutat i una institució a Gràcia. Al 2015 fan 20 anys i cal començar a celebrar­-ho.

Perquè és un dels últims vestigis de la Barcelona canalla que sobreviu a carrer d'en Robador. Perquè un bar, per definició, hauria de ser acollidor, i 23 Robadors ho és molt. I sobretot, perquè hi fan música en directe cada dia de la setmana, de flamenco a jazz, de rock a indie, i això, per desgràcia, és extra-ordinari.

Si us sorprèn la nominació en la categoria de millor local nocturn del piano bar del carrer
Aragó, tocant a plaça Letamendi, és perquè encara no sabeu que, a banda de reunir
parroquians fidels, és l'antre favorit dels nostres grups favorits.

Perquè la Bodega d'en Rafel és, per sobre de tot, un bar honest. Tan honest com en Rafel, el seu propietari, que és també probablement el cambrer més carismàtic de tota Barcelona. I també perquè la Bodega d'en Rafel és l'exemple que demostra que és possible sopar un plat de pernil, un de formatge, unes mandonguilles i un tall de truita, tot regat amb uns gots de vi, sense fer tremolar la cartera.

Han omplert un forat que calia: el de la cocteleria amb plats treballadíssims i un esperit informal. Al cor del raval, aquest bareto fosc reciclat en cocteleria d'alta volada ofereix tragos innovadors i creatius, que depenen més de la inspiració de Miguel Palau que no pas dels estris fumejants.

És difícil decidir-se entre què és millor, si les copes que serveixen –cocteleria fina i
combinatòria de gintònics– o la música amb què fan que baixin. Superada fa temps la
fase de bar de moda al Raval, la qualitat del mam li consolida el seu estatus de jove
clàssic.

No corren bons temps per a la cultura, però encara és possible fer bon cinema. El debutant Carlos Marqués-Marcet ha rodat una pel·lícula que emociona, recull premis i omple sales. Tot a preu de saldo. Amb un guió senzill però eficaç, dos actors de l'alçada d'un campanar –David Verdaguer i Natàlia Tena– i un parell de localitzacions, entre Joanic i el Born. Té mèrit, oi?

Robert Juan-Cantavella és l'home que va dir que Proust havia plagiat Tarantino en allò de la magdalena. És un escriptor d'imaginació volcànica, erudit i un pèl punk. En el seu últim llibre, publicata Anagrama, ha convertit Barcelona en l'escenari per a una trama sobre criptozoologia. 'Y el cielo era una bestia' és alta literatura, irreverent però amb molt de gruix.

La jove companyia del Teatre Lliure ha aconseguit confirmar-se com la 'troupe' amb més recorregut del país gràcies a una actualització generacional d'aquest Shakespeare, brillantment dirigida per un altre jove talent, Pau Carrió. És un dels muntatges de l'any!

Perquè han capgirat el concepte tradicional de festa i proposen traslladar el sarau al diumenge, de dia, a l'aire lliure si les condicions ho permeten, amb música en directe i gra-tis! Cal afegir res més per defensar que és el projecte més innovador d'aquest any? Potser que li diuen 'vermut' però dura nou hores. Sunday day fever.
https://www.facebook.com/VenTubcn

La campanya per tancar els Centres d’Internament d’Estrangers ha posat les vergonyes al descobert (vulneracions de drets, maltractaments, irregularitats administratives) d'aquests llimbs en què cauen les persones migrades i ha millorat les condicions dels interns.
http://tanquemelscies.blogspot.com.es/

Contempleu els racons més bells de la ciutat: carrers, façanes, patis, cantonades i cafès que han nascut perquè els admiris. Orgull barceloní! També t'agradarà Art a l'aire lliure a Barcelona Algunes de les millors obres d'art de la ciutat es troben en plena ciutat El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els

Teatre, dansa, art, música, literatura, gastronomia... 20 talents forjats a la ciutat! A Barcelona tenim talent, i molt. Qualsevol àmbit relacionat amb la cultura té algun protagonista de primera línia que ha nascut o desenvolupat el seu talent a la ciutat. Ja sigui en l'àmbit de la literatura, l'art, el teatre, la dansa, la música, el cine o la gastronomia, sempre hi trobareu a algun barceloní que hi ha fet mèrits. Segur que n'hi ha molts més, però aquí teniu la nostra selecció: 20 creadors de Barcelona que han aparegut a les nostres pàgines, fotografiats pels fotògrafs de Time Out. També t'agradarà Barcelona artesana Les millors botigues per comprar productes fets a mà A Barcelona hi ha molta gent que aprecia i fomenta les coses fetes amb mètodes tradicionals. De gastronomia, moda i decoració, cada cop són més els establiments que ofereixen productes fets com abans: amb temps, cura i dedicació. És el moment de reivindicar els productes veritablement únics. Canviem màquines i xips per les mans i el cor. Aquí teniu algunes de les botigues i tallers que recuperen els mètodes tradicionals per oferir productes veritablement únics i de màxima qualitat. El més vist 10 edificis d'arquitectura singular Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Interstellar L’última de Christopher Nolan és una història èpica, espacial, amb curvatures temporals incloses, que fa que el Gravity d’Alfonso Cuarón que admiràvem fa un any i escaig ara ens sembli poc més que un entremès per entretenir la gana mentre no arribava el plat fort. Molt més llarga, extrema, estranya i, per descomptat, exigent, 'Interstellar' és una aventura còsmica amb un toc surrealista, oníric, tot i que mai no perd de vista el més tediós del realisme. En realitat, les lliçons d’astrofísica, amb totes les seves fórmules, són poc més que una música de fons. És difícil parlar de la història sense arruïnar les múltiples sorpreses que amaga. Així que seré imprecís. Cooper, gran Matthew McConaughey, viu amb la seva família en un futur no gaire llunyà en què l’únic mitjà de subsistència és el conreu del blat de moro. Som en un món de tempestes de pols, amb vibracions apocalíptiques i una economia desarmada. És com si la Gran Depressió dels anys 30 s’hagués traslladat en el temps i reaparegut en una Terra moribunda, lunar, on la humanitat sembla que estigui a punt d’extingir-se.Una experiència brutal, tensa. Hi trobareu un oceà que s’eleva cap als astres en la més immensa onada que hàgiu vist mai, una embarcació solcant els anells de Saturn i algunes filigranes que posen a prova tota la xerrameca especulativa sobre viatges en el temps. El millor d’aquest desplegament d’efectes és que Nolan et fa clavar les ungles a