Jordi Nopca: el rei de l'slapstick

Entre la fauna de Barcelona no hi ha personatge més slapstick que en Jordi Nopca. Una vegada li vaig sentir dir que, si hagués de tornar a néixer, li agradaria ser un poni. Avui, dia de pluja, arriba cantussejant la cançó de 'Golfus de Roma' sota el seu paraigua de ratlles, i treu una llibreta atapeïda, amb caŀligrafia micròbia, com un eixam de mosquits ofegant-se en un got de llet. “Something erratic, something dramatic”, va fent. Tres anys enrere publicava la seva primera novel·la, 'El talent', un artefacte humorístic més sonat i improbable que una comèdia d’en Louis de Funès. Ara, amb 31 anys, treu nou llibre. Es diu Puja a casa, i és un recull de deu contes, de to molt més àcid i esmolat. “Hi ha xocolata desfeta i perruqueria canina”, m’adverteix.

Erràtic. Dramàtic. M’ensenya algunes pàgines de la llibreta en qüestió, on les lletres són com els caps dels cavalls de l’exèrcit de Ramsès naufragat a les aigües del Mar Roig. “A mi el món m’agrada molt”, assegura, amb la cara d’un nen que s’encanta mirant un ocell que emprèn el vol. Aquesta llibreta és una cartografia del seu microunivers, de tot el que va apuntant al llarg del dia. T’hi pots trobar una frase tan arcana com “el cadàver de Robert Walser”, i fins a una descripció de les bosses que se li fan al noveŀlista suís Peter Stamm sota els ulls. Per cert, apareix com a personatge en un dels relats: li claven un cop de puny i li tapen la boca amb cinta americana.

Dramàtic. Erràtic. M’explica que ell escriu una mica a la deriva. “No hi ha res que suporti menys quan vaig al circ que veure els equilibristes –engalta–, però la veritat és que jo faig més o menys el mateix”. I això l’angoixa i l’emociona a parts iguals. Els que el coneixem sabem que té una afició molt característica per la tragèdia quotidiana. Diu que va aprendre que les relacions amoroses són doloroses quan va veure 'Blue velvet' de David Lynch, i també que si fos per ell en tots els seus relats hi hauria una escena que passaria dins de l’armari d’una habitació d’hotel. “Em va sorprendre descobrir, quan corregia les últimes versions, que en el llibre no sortia ni una sola vegada el nom de Déu”, se li escapa.

Ja haureu notat, a aquestes altures, que la manera de raonar d’en Nopca té aquella festivitat carbònica tan pròpia de la cultura de l’hipervincle. “M’agrada pensar històries quan vaig en metro –confessa–, perquè el tràfic i la gent m’estimulen”. Val a dir que 'Puja a casa' és un llibre molt més sobri i contingut que l’anterior, i que té un no-sé-què d’ingènua maduresa. “Tot i així hi ha moltes coses que fan que no sempre toquis de peus a terra”, rebla. Entre la néta de Blake Edwards fent de guest star, una síndria en remull, referències a El fantàstic senyor Guillot i els dos xinesos que regentaven el bar de l’antiga Filmoteca, ningú no passarà gana.

L’any 1966, Gay Talese va publicar a l’'Esquire' aquell famós retrat de Frank Sinatra moquejant en un club de Beverly Hills, silenciós i hieràtic, que bevia bourbon mentre dues rosses se li cargolaven al voltant del tamboret. Jordi Nopca no està constipat, i pren coca-cola. Però algun dia algú reunirà les seves moltes peculiaritats en un perfil candidat a convertir-se en un cim de la història del periodisme català. “Something erratic, something dramatic”, no ho oblideu. Valguin d’avançada aquestes línies atzaroses amb cadència psicoanalítica, que van ser redactades en un dia de pluja forta amb algun raig de sol poruc per al rei de l’'slapstick', un dels meus ídols.

Puja a casaL'Altra Editorial
248 pàg. 16,90 e