La Barcelona de Juan Marsé

* "La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual".

En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l'obra de Marsé l'església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D'aquí surt Rosita, la nena que l'inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de 'La ronda' de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l'Església de les Ànimes és important a 'Si te dicen que caí'. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A 'Caligrafía de los sueños', els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets dels nens ferotges.
Escorial, 163 T. 93 213 07 33

* "Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste".

El Pijoaparte és previsible. No diu on viu però tothom sap on trobar-lo. "En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados".  De tant en tant, envia un xaval a buscar un paquet de Chester. A l'interior d'un cotxe, una rossa que l'ha vingut a buscar es posa color. Ara la Teresa tindria més problemes d'aparcament però les tapes encara s'ho valen. Especialment les braves de dos colors, secret de la casa.
Muhlberg, 1 T. 93 429 22 02

* "Desde la cumbre del Monte Carmelo y al amanecer hay a veces una ocasión de ver surgir una ciudad desconocida bajo la niebla, distante, casi soñada".

La mare de la Teresa Serrat creia que "el Monte Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano con sus leyes propias, distintas". Prejudicis d'una burgesia que no mira sota les catifes ni darrere seu, a la perifèria. Fa molt de temps que el Carmel és un barri 'normalitzat' del districte d'Horta-Guinardó. S'ha de dir, a més, que mai no va ser el Congo. Milloren els accessos i les prestacions en un barri els veïns del qual encara 'van a Barcelona'. Voluntat de ser una barriada més però amb identitat pròpia donada especialment per l'orografia. El pont de Mülhberg, els antiaeris, l'església de la Mare de Déu del Carme (d'aquí el nom del barri i de la muntanya). Ara també gaudeixen de l'esplèndida Biblioteca municipal El Carmel-Juan Marsé (Murtra, 135-145; T. 93 407 28 70). Està especialitzada en l'obra de Marsé i en novel·la barcelonina. Construïda sobre un antic abocador d'escombraries, és motiu d'orgull en un barri ja orgullós. Va ser inaugurada el 2003.

* "Señala con el dedo un vetusto balcón del otro lado de la calle junto al metro de Fontana. Recuerda ahora a su padre en el herrumbroso balcón llorando".

'Caligrafía de los sueños'. L'escena ens mostra un nen de pocs anys i el seu pare en un balcó de Gran de Gràcia davant del metro de Fontana. L'home té un puro a la boca. Apagat. Potser ni l'ha encès. No importa. En un moment determinat l'home comença a plorar. Sense fer soroll. El nen se n'adona i per mimetisme també plora ell. Al carrer Gran de Gràcia les tropes del general Franco desfilen cap al centre de Barcelona. Juan Marsé és un mestre perquè fa coses així. Pot ser tendre però mai sentimental. Directe en el cop sec. Sense clixés ni llocs comuns. Res no és gratuït a la seva prosa. Fa semblar senzill el sentit complex de les nostres relacions, el joc de miralls que ens envolta. I generalment diu més sobre la derrota, sobre la fraternitat, l'amistat o la traïció que la majoria d'escriptors en noveŀles senceres.

* "De pronto se acordó del Tibet y cogió un taxi. Naturalmente: si estaba en Barcelona ¿dónde podía esperarle sino en el Tibet, cerca del Carmelo?".

Aquesta vella torre dels anys 30 reconvertida en restaurant és l'únic del que, creu Pijoparte, pot presumir el barri. Per això quan vol convidar la Teresa a sopar és la primera i única opció. El Tibet està regentat per la família Sala des de sempre o gairebé. Decoració rústica –"falsa cabaña, troncos barnizados, techos de paja, luz embotellada"– ofereix cuina catalana, senzilla, casolana, de tota la vida.
Ramiro de Maeztu, 34 T. 93 284 50 45

* "El Capitán Blay a veces tenía ganas de resignarse a ser nadie tomando el sol tranquilamente sentado en un banco en la Plaza Rovira".

El territori de Marsé a la part més important de les seves noveŀles són els barris del Carmel, el Guinardó - "maldito barrio de sube y baja y escóñate"- i Gràcia. La draperia del Java ('Si te dicen que caí') es trobava al carrer Secretari Coloma. Un dels personatges més meravellosos del nostre home, el Capità Blay a 'El embrujo de Shanghai', viu al número 8 del carrer Sant Salvador. Encara que té el costum d'oblidar la seva identitat ("Oye, chaval dime cómo me llamo y donde vivo porque lo he olvidado"). En el fons, vell i cansat, narcotitzat per l'oblit i la pudor de gas del carrer, aspira només a ser ningú. Això sí, un ningú que pren el sol assegut en un banc de la plaça Rovira. Molt a prop hi ha la comissaria de Lesseps de 'Ronda del Guinardó'.  I també el cinema Roxy, amb l'interior ple de fantasmes. Tot això ho assegura en un conte Marsé i també, en música, un altre superheroi de barri: Joan Manuel Serrat. Per cert, a la pel·lícula de Trueba el personatge del Capità Blay l'interpretà Fernando Fernán Gómez: mai no trobarem un millor Blay.

* "Sarnita y su madre se fueron unos días al pueblo, vestidos de luto los dos: el padre había aparecido colgado en la portería del campo de fútbol del Europa".

Els nens ferotges i els porcs senglars baixen de tant en tant a la ciutat. Des de les seves muntanyes, barraques i famílies. Tant vénen atrets per l'olor dels diners com pels somnis. Baixen fins a la plaça Lesseps, es fiquen al barri de Gràcia i la força totèmica de l'estadi de l'Europa CF els atrau. Aquest club fundat el 1907 és dels pocs que encara existeixen a l'interior de la ciutat. A Si te dicen que caí els perillosos "kabileños del Carmel merodeaban por los alrededores del campo de fútbol de Europa y los descampados de la calle Cerdeña". Però això no és tot. Com en algunes de les pel·lis de doble sessió del dissabte al barri també han penjat un home. Però a Barcelona als anys 40 fins i tot els arbres estan malalts, humiliats, envellits. Potser per això el pare del Sarnita (Si te dicen que caí) el pengen d'una de les porteries. Juga el vermell i perd.
Camèlies s/n T. 93 210 25 51 www.ceeuropa.cat

*"Pijoaparte bajó por la carretera del Carmelo hasta la plaza Sanllehy, saltó sobre la primera motocicleta que vio estacionada y se lanzó a toda velocidad".

Serpenteja des de la plaça Sanllehy, el Cottolengo, el Park Güell i amunt, fins a la muntanya del Carmel. A 'Últimas tardes con Teresa', Manolo Reyes, el Pijoaparte, baixa per aquí a tota velocitat amb una moto robada i fam de somnis. Busca una porta i aquesta és la Teresa Serrat, burgeseta excitant i excitada davant la irresistible nostalgia de raval de Manolo. La figura retallada de moto i Pijoaparte a la muntanya Pelada evoca la del cavall, el cowboy i la muntanya. La carretera del Carmel és la rampa de llançament, però també la via més ràpida per a una fugida. L'accés per darrere a un escenari que es diu Barcelona. Un aparador, un teatre però res no és suficientment real per a un nouvingut a qui ningú vol ni espera. El Pijoaparte és un emigrant del sud que vol la seva part del pastís. L'any 1965 era murcià. Actualment, seria equatorià o marroquí. L'ascensió al barri del Carmel per aquesta carretera "negra, caliente y olorosa al atardecer" encara té molt d'aquella mística. Ascendeixes o descendeixes d'un lloc on encara els xavals desitgen coses que passen en d'altres llocs d'una ciutat que diuen és la seva.

*"Desde la ventana podía ver también el puente de Vallcarca, adusto y gris y con su larga lista de suicidas, y más lejos, en lo alto de una degradación de azules, el Tibidabo.

El barri de Vallcarca i els Penitents, dins del districte de Gràcia, comença a la plaça Lesseps i acaba a Collserola. Barri amagat entre el turó del Putget i el del Coll. Lloc d'estiueig en un principi que va propiciar que, per salvar la vall, es fes el pont o viaducte de Vallcarca. Des d'aquí, la Montse, la protagonista de 'La oscura historia de la prima Montse', un dels grans personatges de Marsé, es rendeix. No pot més. Va intentar de trobar l'equilibri impossible entre classes socials, entre família i negoci, entre el Déu de les sotanes i la fam del depredador. La poc i mal estimada Montse –bleda, santa i bona– es rendeix i salta al buit des d'aquest viaducte del barri de Vallcarca. Si ho fes avui, els primers que trobarien el seu cadàver serien els okupes que es resisteixen al desallotjament. A la Montse li hauria agradat que fos així.
Av. Ports d'Europa, 100

*"Torrente de las Flores. Siempre pensó que una calle con ese nombre jamás podría albergar ninguna tragedia".

Aquesta és la primera frase de 'Caligrafía de los sueños'. És a dir, Marsé dóna galons a aquest carrer de quaranta cantonades, una amplada de set metres i mig, edificis de poca altura i, això sí, tres tavernes. Una d'elles, el bar Rosales, epicentre de les coses que succeeixen a la novel·la. En el número 117 viu la senyora Mir, mig boja, enamorada d'estar enamorada. Disposada a ser feliç sense donar gaire importància a si el preu és el ridícul o les xafarderies. El fracàs és no intentar-ho. Quedar-te esperant que et treguin a ballar és la millor manera de no ballar mai.