Munné-Jordà: un Aquil·les fet de pneumàtics

Munné-Jordà és el summe sacerdot de la ciència-ficció catalana. Té aspecte de 'jockey' de carreres i ulls d’au del Nocturama, i fa anys es va fer arxiconegut perquè va escriure una trilogia en clau de distopia futurista a Vilanova i la Geltrú. Ell diu que la literatura de fantasia “és vacunàtica, no profètica”: no ha de predir el que passarà, com pretenen la majoria de lectors, sinó intentar evitar-ho. I amb aquestes idees tan ambicioses acaba de publicar la 'Michelíada', una epopeia que relata l’hecatombe de la societat de l’espectacle, d’aquella argamassa de frivolitats contemporànies que tan bé va descriure Guy Debord.

Al principi havia de ser un 'western', on els 'cowboys' no eren centaures del desert, sinó mutants, però diu que la fórmula no li acabava de funcionar. Ho tenia un xic estancat quan li va caure a les mans la traducció de la 'Ilíada' de mossèn Manuel Balasch, la gran història bèŀlica on es va fundar la cultura occidental. “Al final, les guerres s’assemblen totes –rebla–, i com que quan escrius t’inscrius en una tradició no pots pretendre que les solucions te les has inventat tu”. Va decidir imitar-ne l’estructura en 24 cants i canviar l’heroic Aquil·les per la icona de Michelín vestida de guerrer homèric, amb capa, llança i un casc coronat per una cresta de pues.

Diu Munné-Jordà que la prosa catalana ha d’aprendre a ser atrevida. Que hem tingut grans mestres, com Josep Pla i la Rodoreda, però que ens ha costat deixar-nos portar per la gamberrada i l’impuls del 'pulp'. “Quan el català es va començar a normalitzar vaig pensar que calia conquerir el quiosc –recorda–. Però vam arribar tard. En aquell moment la literatura de consum ja quasi havia estat desplaçada per la televisió”. Ell no ha deixat mai d’esmolar les eines, d’ençà de la publicació del seu primer llibre, 'Damunt un blanc així com el del paper', passant per històries com la de 'Poso el comptaquilòmetres a zero'. Ara, amb la 'Michelíada', ha obtingut resultats esponerosos.

Parteix d’una idea força exòtica. “És ben sabut que tots tenim unes costelles falses, les flotants, a la part baixa de la carcanada –iŀlustra–. Un dia se’m va acudir pensar què passaria si ens en sortissin dues més de les cervicals i ens cobrissin el coll”. Seríem igual que el guerrer pneumàtic que dóna títol a la novel·la, i tindríem la jugular permanentment protegida de l’espasa enemiga. Ens convertiríem, per tant, en soldats d’excepció. “En Michelín, al llibre, és un mutant, clonat per formar una unitat especial de l’exèrcit –engalta–, amb els reclutes més resistents de l’univers”. Són magnífics, indegollables.

En qüestions de gènere, Munné-Jordà és un expert, hereu dels escriptors anglesos de la dècada dels 60, com Brian Aldiss. “Són els que van instigar la transgressió de la forma –segueix–, i van reivindicar la ciència-ficció com un territori per a l’experiment d’avantguarda”. Ell també l’ha feta grossa. Els ecos de la Ilíada es barregen amb l’'Ulisses' de Joyce i amb les cròniques dels almogàvers de Ramon Muntaner. Cada cant té una forma diferent, passant del text teatral al llenguatge de xat, de la nota de premsa al guió televisiu. I en cada cas, Munné-Jordà utilitza una variant dialectal diferent, del rossellonès al valencià septentrional, de l’insular a un idiolecte vilanoví. La 'Michelíada' és una obra magna, i per a més inri intraduïble.

Michelíada
Munné-Jordà
Males Herbes
321 pàg. 15 €