Coses per fer a Barcelona al maig

El Time Out Fest, el festival gastronòmic de Time Out Barcelona, enguany arriba als cinc anys de vida, i per celebrar-ho organitzem la Catalunya Edition, en què 12 xefs dels millors restaurants del territori –des de les Terres de l'Ebre fins a Girona i Lleida– ens portaran tota mena de plats i postres irresistibles de variats estils, a través dels quals reivindicarem, com sempre, el producte català.

Serà a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm el cap de setmana del 24 i 25 de maig, amb horari de cuina ininterromput, d'11 del matí a les 23 h. Farem que el paladar us salti de joia i, a més dels millors cuiners i cuineres de Catalunya, també tindrem música amb una nodrida programació de DJs, xerrades i activitats per a tota la família. Us ho perdreu?

La Nit dels Museus tindrà lloc el dissabte 17 de maig, des de les 7 del vespre fins a la 1 de la matinada. L'endemà, 18 de maig, se celebra el Dia Internacional dels Museus.

En aquesta edició, podrem accedir gratuïtament a 95 equipaments de 8 municipis de l’àrea metropolitana.

El Palo Market Fest segueix sumant edicions: el cap de setmana, l'oasi del Poblenou s'amararà de propostes de disseny, gastronomia i música. Com sempre, productes de moda, objectes, bellesa i salut ompliran les parades del festival, creades per joves dissenyadors, artistes locals i petites empreses emergents. Una selecció acurada que destaca per la seva creativitat i producció responsable.

Una de les activitats destacades del Palo Market Fest és el taller creatiu de Caliopiaa, que proposa una immersió en tècniques de dibuix. Els Vermuts Musicals by Moritz donaran color als matins del fest: concerts en petit format d’Herois Locals, música d’autor i sense covers, que reflecteixen la diversitat musical de Barcelona. El 2025 continuen apostant per les noves generacions de jazz del Taller de Músics i el Cabal Musical, explorant també el flamenc, la música antiga i ritmes urbans.

Aquest 2025, FANGO torna a convertir la Plaça Monumental en epicentre de celebració amb dues noves cites temàtiques que prometen ritme, diversitat i molt ball. La primera serà el 12 d’abril amb Canela en Rama i la segona, Indie is NOT dead, el 17 de maig. A més, FANGO comptarà amb una oferta gastronòmica heterogènia i apetitosa per a tots els gustos, amb una selecció de food trucks de tota mena de menjars com pizzes artesanes, hamburgueses, snacks vegans i molts més.

Indie is NOT dead

Un mes després, el 17 de maig, arribarà el torn de la nostàlgia indie amb Indie is NOT dead de 15 a 23 h, on La Monumental es transformarà en temple del brit-pop, grunge i post-punk. El directe de les madrilenyes shego serà el plat fort d’una nit que també comptarà amb sessions de Sören, Legotheque i Clara Rigby, tres noms essencials de l’escena indie barcelonina.

Aquest maig, els dimecres tenen molt de gust al Time Out Market Barcelona. Qui no és fan de les rutes de tapes? De 19:30 a 22:30 h, el mercat es transforma en un gran recorregut gastronòmic amb el Tast Out, on cada cuina del mercat ofereix un pinxo especial per només 3 €.

Passegeu pel mercat, proveu un mos de cada parada i acompanyeu-ho amb les begudes i promocions especials que trobareu a les barres. I atenció, perquè cada setmana els restaurants presenten un pinxo diferent, així que teniu una excusa més que perfecta per repetir.

L’Espai Mercè Sala acull l’exposició Maria Canals, un concurs amb ànima, oberta fins al 21 de juny de 2025. La mostra commemora els 70 anys del Concurs Internacional de Piano Maria Canals i els 100 anys del metro de Barcelona. Fundat el 1954 per la pianista Maria Canals, el certamen ha estat clau en la promoció de joves intèrprets i en la difusió musical amb una important dimensió educativa i social.

L’exposició, situada a l’estació Diagonal, inclou fotografies, cites i audiovisuals que repassen la seva història i vitalitat actual. A més, la iniciativa es complementa amb la instal·lació de dos pianos al metro: un piano de cua disponible per al públic fins al 3 d’abril i un piano de paret que s’instal·la de forma permanent com a prova pilot. Una acció que convida la ciutadania a viure i compartir la música en espais quotidians, apropant l’art al dia a dia del transport urbà! 

El Barça juga al Time Out Market en una pantalla gegant gratis! Veniu a viure l'emoció del futbol al màxim i, per no passar gana, equipeu-vos amb el Pack Barça. Per 15 euros, l'experiència culer inclou un plat i una beguda a escollir d'entre 10 dels espectaculars racons gastronòmics del market (a partir del 16 de març). Estareu ben acompanyats amb un ambient animat i unes vistes enfront del mar inigualables! A continuació, els partits del maig.

RCD Espanyol - Barça (Lliga)
Dijous 15 de maig a les 21.30 h

Barça - Vila-real (Lliga)
Diumenge 18 de maig (hora per confirmar)

Athletic Club - Barça (Lliga)
Diumenge 25 de maig (hora per confirmar)

Del 15 al 18 de maig, Nou Barris s’omple d’activitats i saraus. Ells sí que saben el que és una bona festa! Sabíeu que és l’únic districte de la nostra ciutat que organitza una Festa Major pròpia, en paral·lel a les que celebra cada barri membre? Us expliquem quina és la seva programació destacada.

Les Festes Majors d'estiu ja comencen a treure el nas a la nostra ciutat. Qui és l'atrevida? Com no, la Festa Major de Guinardó, que se celebra del 7 al 18 de maig. Una matraca de balls populars, música i diversió! A més, els carrers també s’omplen de tallers, exposicions i altres activitats per conèixer les entitats i els col·lectius del barri. Us expliquem la programació dels dies destacats.

Al maig, cada dia... una Festa Major! L'habitual conflicte entre el sol i els núvols d'aquest mes no ens lleva de celebrar les nostres tradicions. La Festa Major de Navas té lloc del 9 al 18 de maig i s'apodera de la plaça Ferran Reyes, que és on se celebren la majoria d'actes. Entre cercaviles, jocs i activitats, també hi trobeu el top 3 de la festa: el Correfoc, la Diada Castellera i la cantada d'havaneres. Voleu saber-ho tot? Aquí us deixem un tastet de la programació dels dies més destacats!

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Una escultura de franges de colors que s’apilen fins a arribar als set metres d’alçada rebrà els visitants que treguin el cap a la Pedrera fins al 6 de juliol. És una obra de Sean Scully, l’artista abstracte dublinès que va viure a Barcelona durant 14 anys, i que es retroba amb la ciutat ara que la Fundació Catalunya La Pedrera li ha dedicat una exposició retrospectiva.  

Per què hi heu d'anar? Per veure més de seixanta obres entre pintures, escultures i fotografies, que conformen un recorregut cronològic per les sis dècades de producció de Scully, tot convertint-se en l’exposició més completa de l’artista que s’ha fet mai en aquesta ciutat. De la seva època a Barcelona, el pintor destaca el caràcter vibrant de la ciutat i la seva llum, que entrava per la finestra del seu estudi al carrer Joaquim Costa: “era un espectacle lluminós que feia visible un ball de partícules de pols”, recorda. A més, fruit d’aquesta estada a Barcelona va crear una sèrie d’obres, algunes de les quals es poden veure a La Pedrera, com ara Barcelona Band of Light (2004) i Barcelona Dark Wall (2004).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? L'exposició Entre dos patis. El pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per l’Espai 10 reconstrueix tres exposicions emblemàtiques d'artistes femenines de les dècades de 1970 i 1980 que es valen de diferents medis per explorar el romanç que existeix entre el cos i la natura. Una d'elles és Fina Miralles (1979), coneguda per la seva obra conceptual i la seva exploració de la relació entre la natura i la cultura amb performances, instal·lacions i obres pictòriques. Susana Solano (1980) és l'altra, que introdueix un altre escaló a la dualitat cos-natura: la memòria. Fa ús de materials industrials com el ferro i l'acer per crear formes abstractes que interactuen amb l'entorn. Finalment, Eva Lootz (Viena, 1940) continua sumant elements com el temps, reflexionant sobre la intervenció humana en la natura i fent art a partir de materials com el mercuri, el carbó, la sorra i la fusta.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer aquestes tres artistes i recordar l’antic Espai 10, una sala diàfana amb grans finestrals oberts al Pati de l’Olivera i al Pati del Garrofer. 

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? El centre KBR de la Fundació Mapfre reuneix les fotografies de l'artista granadí José Guerrero. Des de fa vint anys, aquest fotògraf explora la relació entre el paisatge natural, arquitectònic i arqueològic amb l’activitat humana i el pas del temps.

¿Per què hi heu d'anar? L'exposició, constituïda per 138 fotografies i comissariada per Marta Gili, té diferents fils conductors que poden semblar contradictoris, però que porten l'espectador per un viatge des de la representació fins a l'experimentació, des de la llum fins a la foscor, des de la transparència fins a l'opacitat i des del document fins a l'abstracció. A més, la mostra inclou una nova obra realitzada per l'artista als carrers de la medina de Fez, al Marroc, gràcies al suport d'aquesta Fundació.

Es diuen Blanca i Elena, però darrere d'aquests noms s'hi amaguen l'escriptora Milena Busquets i la seva mare, la llegendària editora i també escriptora Esther Tusquets. Barrejant realitat i ficció, la primera va escriure una novel·la sobre el dol poc després de la mort de la segona, i ara, También esto pasará s'ha convertit en pel·lícula. Marina Salas i Susi Sánchez les interpreten, en aquest relat d'una dona que, arribada la quarantena, es refugia i en la dolce vita d'un estiu assolellat a Cadaqués, envoltada d'amics, i en el sexe amb amants i ex parelles, trencada per l'adéu d'una progenitora d'ombra gegantina.

Amb Maria Ripoll (Yo no soy esa) darrere les càmeres, Carlos Cuevas, Sara Espígul i David Menéndez també són al repartiment d'aquesta reflexió sobre aquells comportaments, de vegades poc explicables, que serveixen per apaivagar el dolor de la pèrdua.

Dir.: Maria Ripoll (Espanya, 2025). 96 min. Estrena: 9 de maig

Pel·lícula d'extrarradi i marges, hereva de Barrio o d'El Bola, cinema social que ens posa a la pell de personatges que viuen entre condicions adverses, Enemigos explica la història de dos joves, un assetjat i l'altre assetjador, un víctima i l'altre botxí. Esgotat pel bullying que pateix, un dia el primer té l'oportunitat de venjar-se del segon.

Els joves Christian Checa (En los márgenes) i Hugo Welzel (El hijo zurdo) protagonitzen un film furiós i visceral que també compta amb els experimentats Estefanía de los Santos (La mesita del comedor) i José Manuel Poga (Grupo 7). Amb el rap de Bnet, Remate i Steve Lean com a banda sonora, la pel·lícula explora les conseqüències de l'odi amb honestedat i fugint de tòpics.

Dir.: David Valero (Espanya, 2025). 103 min. Estrena: 9 de maig

Adaptació del manga homònim de Takashi Imashiro, publicat com a serial a la revista Comic BomBom, aquesta deliciosa aventura per a tota la família té com a protagonista un gat fantasma, que després de morir continua passejant-se en ciclomotor, fent de massatgista a temps parcial i xerrant com si fos humà, rondinant més que ningú.

Entre l'Anzu, així es diu la bestiola, i una nena abanonada pel seu pare i neta del monjo que va rescatar el nostre entremaliat gat quan només era un cadell, neix una bonica relació d'amistat que arribarà al seu clímax quan la petita li demani fer servir la seva influència amb el Més Enllà per tornar a veure la seva traspassada mare. Fugint de tòpics i convencions, Anzu, gat fantasma troba una personalitat pròpia ben lluny de l'eterna referència de Ghibli.

Dir.: Yôko Kuno i Nobuhiro Yamashita (Japó, 2024). 97 min. Estrena: 16 de maig

El primer llargmetratge de Gala Gracia se suma a altres pel·lícules dirigides per dones recentment, que busquen en l'entorn rural els lligams emocionals d'uns personatges en un cert estancament vital. La protagonista de Lo que queda de ti és compositora i pianista de jazz, i, amb la mort del pare, ha de tornar al poble del Pirineu d'Osca on la família té una granja i un ramat d'ovelles.

Allà es retrobarà amb la seva germana, i, amb una culpa que sobrevola per no haver estat present als darrers moments de vida del progenitor, els retrets començaran a aparèixer i les seves prioritats començaran a canviar. Laia Manzanares i Ángela Cervantes formen una magnífica parella protagonista en una pel·lícula íntima que fuig en tot moment de la temptació de romantitzar la vida rural per damunt de l'urbanita.

Dir.: Gala Gracia (Espanya, 2025). 91 min. Estrena: 16 de maig

“Aquest és, o això espero, un tancament satisfactori a una història que es va començar a explicar fa trenta anys”. Les paraules del director Christopher McQuarrie, autor de les darreres quatre entregues d'una saga que va començar canviant de director d'orquestra (Brian De Palma, John Woo, J.J. Abrams, Brad Bird) fins que Tom Cruise, protagonista i productor de la franquícia, absolut alma pater, va decidir posar-la en mans de qui va ser guionista de Sospitosos habituals.

McQuarrie i Cruise tanquen Misión imposible i amb aquest final, d'alguna manera, s'acaba també una manera de fer cinema. Perquè els blockbusters ara ja són una altra cosa, molt més encadenada als efectes digitals, mentre que allò que representen les piruetes i acrobàcies de Tom Cruise van passant a l'oblit. En tot cas, Sentencia final recull l'acció allà on la deixava Sentencia mortal, amb Ethan Hunt i el seu equip intentant recuperar i destruir una IA coneguda com l'Entitat que podria acabar amb tots els equilibris al planeta. Adeu, doncs, a una saga de vuit pel·lícules que no en té cap de dolenta i que ens ha acompanyat des de fa 30 anys.

Dir.: Christopher McQuarrie (EUA, 2025). 163 min. Estrena: 23 de maig

Sense haver aconseguit cap rècord de recaptacions, és probablement la pel·lícula Disney de culte del que portem de segle XXI. Lilo & Stitch (2002), o la història d'amistat entre una nena hawaiana i un extraterrestre que la petita creu que és un gos, ressuscita ara en aquesta línia de producció que la casa de l'oncle Walt està duent a terme, remakejant els seus èxits amb actors de carn i ossos (o amb animals generats per ordinador, com en el cas d'El Rei Lleó).

Plena de picades d'ull i homenatges a l'original, aquesta nova aventura compta amb Zach Galifianakis (Ressaca a Las Vegas) a la pell del científic sonat que envia Stitch a la Terra com a part d'un pla de conquesta. Darrere les càmeres, Dean Fleischer-Camp, autor d'una de les joies recents de Disney, el curtmetratge nominat a l'Oscar Marcel, la concha con zapatos (2021).

Dir.: Dean Fleischer-Camp (EUA, 2025). 101 min. Estrena: 23 de maig

Cinema que barreja la intimitat amb l'element social, també el polític, Los Tortuga continua la línia que Belén Funes ja desenvolupava a la seva magnífica òpera prima, La filla d'un lladre (2019). En aquest segon llargmetratge, la cineasta barcelonina posa el focus en una relació maternofilial marcada per la pèrdua del pare-marit, però parla també de la precarietat i de la crisi de l'habitatge, dels conflictes de classe i de l'educació universitària com a ascensor social.

No només, perquè el guió de Funes i Marçal Cebrian, tota una peça d'orfebreria capaç de lligar de forma orgànica un ampli ventall d'assumptes, també assenyala la sororitat d'un grup de dones en un món masculinitzat com és el del taxi, encara més en el torn de nit. I, fins i tot, és capaç de viatjar a Jaén per mostrar una forma de vida tocada de mort: l'agrícola, la de la collita de l'oliva, la de la producció d'oli.

Són les arrels de Funes, i la venda d'unes oliveres heretades per la seva família, les que originen una història que explica el moment que vivim i unes circumstàncies ben agressives per tots aquells menys afavorits. Amb Antonia Zegers (El Club) a la pell de Delia, una dona que va marxar del seu Xile natal, es va enamorar d'un andalús i va tenir una filla catalana, a qui interpreta la debutant Elvira Lara, Los Tortuga deu el seu títol a la denominació que rebien tots aquells que, amb les quatre coses que tenien a les espatlles, deixaven casa seva i marxaven a buscar-se la vida a les grans ciutats per no morir-se de gana.

Dir.: Belén Funes (Espanya, 2025). 109 min. Estrena: 23 de maig

Ara que la sèrie Adolescencia ha posat al damunt de la taula tot un seguit de reflexions sobre la relació entre els joves i la violència, aquesta pel·lícula resulta especialment oportuna. Segona col·laboració de les directores argentines Cecilia Atán i Valeria Pivato després de La novia del desierto (2017), La llegada del hijo confronta un jove que surt de la presó quatre anys després d'haver estat tancat per assassinat amb la seva mare (Maricel Álvarez, descobriment d'Alejandro G. Iñárritu a Biutiful).

De la trobada, i del xoc, entre tots dos naixerà l'intent de reconstrucció d'una relació travessada per la tragèdia. La catalana Greta Fernández apareix també en una proposta que potser ens donarà algunes claus respecte a una de les realitats més preocupants de la nostra societat.

Dir.: Cecilia Atán i Valeria Pivato (Argentina-Espanya, 2024). 87 min. Estrena: 23 de maig

Un empresari europeu que col·lecciona patrimoni i també accidents d'avió i la seva filla, una monja amb qui no té gaire bona relació, són els protagonistes del nou circ de tres pistes de Wes Anderson, possiblement el creador més inconfusible i personal del cinema nord-americà.

Amb el seu estil visual barroc, dominat per l'estètica, els colors pastel i la simetria, el cineasta se submergeix en una hilarant trama d'espies, plena de personatges excèntrics, que, en el fons, serveix perquè torni a parlar de relacions familiars, el seu tema favorit. Benicio del Toro i Mia Threapleton (filla de Kate Winslet, vista a la sèrie The Buccaneers) són pare i filla, i caps de cartell d'un repartiment inacabable que inclou noms propis com els de Tom Hanks, Scarlett Johansson, Bryan Cranston i Benedict Cumberbatch.

Dir.: Wes Anderson (EUA, 2025). 120 min. Estrena: 30 de maig

Diu el director argentí Luis Ortega, conegut per pel·lícules com El ángel i sèries com El marginal, que en la seva nova proposta s'ha inspirat en el cinema de Chaplin i Fellini i en les seves mirades a l'univers del circ. La història d'un joquei que pateix un accident mentre cavalca i, després de perdre la memòria, desapareix, perdut pels carrers de Buenos Aires, a la recerca de la seva identitat extraviada.

Barrejant comèdia surrealista i thriller psicològic, el film fa servir una estètica retro que subratlla el desconcert i la radicalitat d'una proposta que té com a protagonistes el sempre magnífic Nahuel Pérez Biscayart (Un año, una noche) i la catalana Úrsula Corberó, que ha deixat ja enrere els temps (i els prejudicis) de la Tokyo de La Casa de Papel.

Dir.: Luis Ortega (Argentina, 2024). 97 min. Estrena: 30 de maig

No només la sang uneix la Carol, l'Anna i la Bonnie. Són àvia, filla i neta, tres generacions de dones marcades per la desgràcia, per tenir una cosa a dins que les impedeix viure, per posseir, com diu el poema d'Anne Sexton, "un idioma propi". Totes tres protagonitzen Anatomia d'un suïcidi, una obra dura, complexa, de la britànica Alice Brich que, des que es va estrenar a Londres el 2018, s'ha vist a mitja Europa i ara ens arriba al TNC de la mà de Glòria Balañà.

No és fàcil portar-la a escena, perquè, de fet, es tracta de tres peces en una. La primera parla de la Carol (Marta Ossó), una dona que, quan comença la funció, ha intentat tallar-se les venes. Som als anys 70, és mestressa de casa i li agrada estar sola. Però és com si no trobés el seu lloc al món. La segona va sobre l'Anna (Marta Ribera), filla de la Carol, amb greus problemes amb les drogues, però que finalment sembla que ha trobat un camí. La tercera ens posa al davant la Bonnie (Patrícia Bargalló), filla de l'Anna, neta de la Carol, metge solitària, lesbiana, que carrega a sobre tot un passat de dones que van esborrar-se del món per voluntat pròpia.

Quan, el 1978, Lev Shprigelburd urgeix el seu net perquè ho agafi tot, també la dona embarassada, i se'n vagi de Buenos Aires (i del continent) de seguida, sap el que es fa. 56 anys enrere, ell ja va haver de fugir d'un pogrom a Berditxiv (Ucraïna) durant el seu casament. Aleshores, s'escapava perquè era jueu. Ara, una dictadura criminal foragita els seus. El net (Pau Escobar) acabarà sense voler a Barcelona, igual que l'avi (Marc Joy) va desembarcar a Buenos Aires. Dues fugues que la Julieta (Clara Segura) transformarà literàriament en tres, el 2022, mentre espera a casa seva un familiar del Brasil, hereu del germà de Lev, que no va poder entrar a l'Argentina el 1922.

Victoria Szpunberg ha partit de la seva història personal per construir, amb Albert Pijuan, una obra extraordinària sobre els efectes de l'odi en les persones. Primer, l'antisemitisme ferotge. Després, el cataclisme escampat pels militars, amb milers de morts i 30.000 desapareguts. Ella arrossega un passat semblant, filla d'un poeta argentí, Alberto Szpunberg, que va refugiar-se al Maresme aquell 1978 i a qui li dedica un bell homenatge quan en Lev recita un poema seu de joventut. Però aquí, a La tercera fuga, l'autora i directora ha agafat una mica distància i, com a El pes d'un cos, es capbussa en la seva biografia sense bussejar gaire estona, sinó que és capaç de treure el cap i oferir una mirada àmplia sobre l'exili. No, Szpunberg no va néixer en un aeroport ni el seu pare mirava el mundial de futbol tranquil·lament aquell juny de fa gairebé 50 anys.

El llarg monòleg que interpreta Oriol Genís a les acaballes d'Opereta imaginària no serà, quan acabi la present temporada, un simple moment deliciós que uns quants han tingut la sort de veure. Sinó que serà molt més. L'actor ha tingut altres instants de glòria en les últimes dècades (a Els jocs florals de Canprosa, a Vespres de la Beata Verge, etc.), però aquest, quan es disposa a explicar el principi de la seva novel·la i enfila un reguitzell de frases soltes, cadascuna certificada per un personatge diferent, en una conversa hilarant, és de perdre l'oremus.

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important.

Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

La ratxa de Victòria Szpunberg és remarcable. En dos anys, ha estrenat tres peces memorables, l'última de les quals, 'L'imperatiu categòric', ha aterrat al Lliure amb dos intèrprets, Àgata Roca i Xavi Sáez, que defensen amb dents i ungles un muntatge complex que parteix de l'experiència de l'autora a l'hora de buscar pis a Barcelona, un drama, però que sap elevar-se per sobre de la situació i oferir-nos tocs de comèdia àcida, molt britànica, que converteix l'obra en una funció deliciosa, de primeríssim nivell.

A 'El pes d'un cos' (TNC, 2022), Szpunberg ja es fixava en una dona madura i sola que ha de fer front a la pèrdua del pare. Hi afegia elements metateatrals, música i atorgava tot el protagonisme a una actriu, Laia Marull, que sabia com carregar amb tot plegat, una soledat simfònica. Aquí, pare absent i acabada de separar, Roca encarna una professora de filosofia que té quinze dies per abandonar el pis que fa més d'una dècada que habita, comprat per un fons voltor. Voreja la cinquantena i no té ni feina fixa. Els homes, tots amb la pell de Sáez, són uns cafres que se'n riuen d'ella i volen aprofitar-se de la seva aparent feblesa.

Travy és el nom d’una nissaga d’actors i actrius. Com la de la família d’Oriol Pla. Aquest aixeca el vol després d’anys de rodar amb els pares i la germana. Té l’oferta de crear un espectacle en un gran teatre de la ciutat, el Lliure. I el vol fer amb la seva família. I es posen mans a l’obra. Què fer? Una obra contemporània o un clàssic, que sempre funciona, sentencia Quimet Pla. Realitat i ficció es fonen en aquest brillant debut d’Oriol Pla en la direcció amb un Quimet Pla meravellós recitant Hamlet mentre es fa una minitruita.

'Travy' és un caos ordenat (perdonin l’oximoron). Magníficament ordenat per la dramatúrgia del director, de Pau Matas, i a on es veu la mà de Jordi Oriol. El caos d’uns pallassos que fan riure però també glacen el cor. 'Travy' és un tendre i divertit homenatge, una carta d’amor d’un fill als seus pares on treuen el cap els parents de Vladimir i Estragó i els esbojarrats clowns dels Colombaioni en una proposta esquitxada de Commedia dell’Arte i força més profunda del que poden suggerir els rostres emblanquinats del matrimoni Pla/ Solina. Imprescindible.

Sergi López torna a Barcelona amb el seu triomfant monòleg. Des de la seva estrena l'any 2005 al Festival Temporada Alta, s'ha representat més de 280 vegades arreu del món. A 'Non solum' no seran un ni dos ni tres els López que veurem sinó una infinitat de personatges que respondran a una pregunta: què està passant aquí? I mentre nosaltres riem, a un d'ells li agafa per riure de res. Un altre canta una cançó. Un altre ens explica la seva primera vegada amb un extraterrestre. La resta s'enfaden al adonar-se que tots són un mateix. Viatgen junts amb una dona adormida dins d'una caixeta. Camí del paradís on sembla que totes les preguntes tenen resposta i el dolor existeix només una miqueta. En el seu trajecte l'acompanya algun bolero, una caixa de fusta i unes ulleres de plàstic que semblen de mentida. El seu destí és dubtar relativament de tot en absolut.

Dir: Jorgé Picó. Amb: Sergi López.

No tota la música electrònica es balla de nit i als clubs. De fet, les festes a l'aire lliure i en horari diürn han proliferat amb gran èxit a Barcelona, com és el cas de l'Ameba Parkfest, organitzat per l'Associació de Música Electrònica de Barcelona des de fa una dècada i amb els mèrits afegits de fer-lo gratuït i amb artistes locals. Aquesta vegada, la de la desena edició, la cita serà dissabte 17 de maig, al parc de l'Estació del Nord, de les 12 a les 23 h, com un vermut que s'allarga fins a l'hora d'anar a dormir, i l'endemà et permet llevar-te d'hora i ser persona.     

Durant aquests anys, el festival ha crescut i ara presenta l'edició més ambiciosa, amb una capacitat per a 5.000 persones. Dins la programació d'aquest 17 de maig destaquen els directes del productor barceloní Bofirax i de l'uruguaià establert a Barcelona Fernando Lagreca, així com els sets d'Egyptian Greyhound, MomaSé, Tutu, Xols, Ylia i el b2b de les selectores Oniria Sister i Me No Pause.

El cicle de música experimental gracienc LEM fa 30 anys, cosa que el converteix en el més antic de Barcelona. Enguany, però, hi ha una gran novetat: se celebra en dues tongades. La primera meitat es fa del 15 al 24 de maig i la segona, del 15 al 24 d'octubre, com sempre, en diversos espais de Gràcia.

El que no canvia és l'aposta eclèctica pel risc: en total seran una trentena de concerts de música ambient, sorollisme, instruments inventats, improvisació lliure, poesia japonesa... tot amb un cartell encapçalat per Tim Hodkinson, qui va cofundar el grup de rock experimental britànic Henry Cow l'any 1968. 

El Festival Maleducats torna amb força el 17 de maig de 2025 i ho fa a lo gran a l’emblemàtic Parc del Fòrum de Barcelona. Enguany, la cita de música urbana més esperada tindrà un tancament de luxe amb Estopa, que protagonitzarà un espectacle espectacular de gairebé dues hores, convertint-se en el plat fort de la jornada. A més, aquest serà l’únic concert confirmat del duet a Catalunya el 2025.

Els germans Muñoz, icones de la rumba i el pop, oferiran un recorregut pels seus grans èxits, transportant el públic a través del seu inconfusible estil i la potència del seu directe. Amb una trajectòria que abasta dècades i milions de fans, Estopa continua sent una referència generacional, i la seva presència a Maleducats reforça el compromís del festival amb artistes de primer nivell.

L’Embassa’t 2025 se celebrarà del 15 al 18 de maig al Parc Catalunya de Sabadell i obrirà la temporada de música a l’aire lliure amb un programa que combina artistes consolidats i promeses emergents. Entre els caps de cartell destaquen la rapera porto-riquenya Villano Antillano, la celebració dels 40 anys d’Els Pets, el duo Figa Flawas i el jove talent de l'estil l’urbà Barry B.

A aquests noms s’hi sumen les madrilenyes Hinds, que arribaran a Sabadell després d’una gira internacional per presentar el seu darrer disc ¡Viva Hinds! (2024), així com el productor gallec Baiuca, que portarà la seva fusió de tradició i electrònica amb el nou àlbum Barullo (2024). També hi actuarà el grup barceloní Mujeres, un clàssic del festival, i el duet La Élite, que ha fet del synth punk el seu segell distintiu.

Del 20 al 25 de maig, Sant Cugat del Vallès acollirà una nova edició de l’STQ Black, el festival dedicat a les músiques d’arrel afroamericana i als discursos de transformació social. Aquesta onzena edició, que porta per lema L’última esperança, aposta per un programa divers que combina concerts, teatre, tallers, activitats familiars i espais de reflexió. Amb un fort compromís amb l’ecologisme, el pacifisme i la participació juvenil, el festival vol ser un punt de trobada per a propostes artístiques que connectin amb la comunitat des de la música negra i les seves múltiples expressions.

La programació inclou artistes com JP Bimeni & The Black Belts, Maria Terremoto, The Riddim Riders, Mabreezee o el col·lectiu Ladies Night, així com figures emergents com Llum Blancafort o Eivol. El festival també comptarà amb la participació de la Voodoo Jazz Band, la companyia teatral colombiana Luz de Luna, i una jornada afrollatina amb Afrolatin Jam Allstars i Los del Son. El tancament es farà el 30 de maig a la sala Marula de Barcelona, amb un concert d'Octavians i convidats. L’accés a totes les activitats és gratuït i tindran lloc en diferents espais de la ciutat, amb epicentre al Parc de Can Vernet.

Una de les bandes més prolífiques i experimentals del panorama actual, King Gizzard & the Lizard Wizard, farà parada a Barcelona amb una residència especial al Poble Espanyol els dies 23, 24 i 25 de maig. Durant tres nits consecutives, la formació australiana desplegarà el seu característic estil eclèctic, que transita entre el rock psicodèlic i experimental, el garage i el metal, amb setlists diferents cada dia. Coneguts per la seva energia desbordant i la capacitat de transformar cada concert en un autèntic espectacle, són una de les bandes més imprevisibles i divertides de veure en directe.

Els concerts formen part de la seva gira internacional i oferiran una oportunitat única per gaudir en directe de les seves múltiples cares. La combinació de riffs hipnòtics, ritmes trepidants i una posada en escena carregada de força converteix cada actuació en una experiència irrepetible.

No ens fa res reconèixer que els vam descobrir al mateix moment que tothom: amb l’extraordinari Tiny Desk Concert del mes d’octubre. Ca7riel & Paco Amoroso venen de Buenos Aires, tenen carreres per separat, però junts són la combinació perfecta de finor, ironia, flow i melodies. ‘Baño María’ (2024) és el seu primer àlbum conjunt i una glopada d’aire fresc per a la música urbana.

I com que amb tot el hype han fet sold out pel seu primer concert a la ciutat, el de la sala Razzmatazz del dijous 5 de desembre, dins del Cruïlla de Tardor, han anunciat una nova actuació del Baño María Tour en un recinte més gran, el Sant Jordi Club. Serà el dimarts 27 de maig de 2025. Mentrestant, ens tornarem a posar el Tiny Desk fins a la sacietat!