Turisme a BCN: on posem els límits?

Les xifres són clares: els barcelonins estan molt contents de viure a Barcelona. L’última enquesta de qualitat de vida (2012) diu que el 84,1% dels ciutadans estan satisfets de passar els seus dies a Barcelona, el nivell més alt dels últims anys. Però això no vol dir que la capital catalana sigui el paradís o que els barcelonins s’hagin tornat uns éssers acrítics, que diuen sí a tot –fa dos anys, per exemple, van apostar pel convergent Xavier Trias després de 32 anys de mandat socialista–. I saben estar atents al que passa al seu carrer, al seu barri, a la seva ciutat. Fins i tot proposen solucions als problemes.

A Time Out Barcelona vam llançar fa unes setmanes una campanya que sota el hashtag #noensagrada buscava identificar què disgusta els barcelonins i, per sorpresa o no, un 40% de les respostes, via Twitter, Facebook, e-mail i als comentaris al nostre web, situava els efectes del turisme com el principal problema de la ciutat. També parlaven de l’incivisme, la crisi de la cultura o l’encariment dels preus. Però el turisme es troba al capdamunt de la piràmide dels greuges.

Per analitzar-ho hem assegut en una mateixa taula dos representants de la societat civil, de posicions aparentment enfrontades: Pere Duran, director general de Turisme de Barcelona, i Itziar González, arquitecta i exregidora de Ciutat Vella. I no es pensin que discrepen en tot. Per exemple, creuen que Barcelona ha de repensar el seu model turístic a l’hora que hauria d’oferir eines als ciutadans perquè intervinguin en aquest debat. Un debat que es va tancar el 1992 i que l’èxit evident de Barcelona com a destinació turística ha desbordat.

Itziar González parla de desafecció en referir-se a la relació del barceloní amb el turisme. Diu que “el turisme era un motiu d’orgull” i fa referència als Jocs Olímpics de 1992 com a punt àlgid de la lluna de mel entre govern municipal i ciutadania. “En aquell moment –s’explica l’arquitecta– hi va haver un inici bo que se sumava a una bona política de recuperació del centre històric de la ciutat amb una sèrie d’estratègies culturals.

Va ser un bon inici en el qual enviàvem un missatge molt clar al món que eren benvinguts... El que ens hem de preguntar és què ha passat perquè el turisme no sigui ben valorat. Què ha desafectat els barcelonins, què fa que no tinguin ganes de donar la benvinguda”. Duran rebla el clau assegurant que un dels motius d’aquesta desafecció passa per “la pèrdua d’espais que el ciutadà s’havia fet molt propis, que deixen de ser espais ciutadans per ser espais molt més compartits”. Ell, però, recorda que el turisme genera riquesa, i en els temps que corren això també és molt important.

Sovint es culpa el turista de coses que no són responsabilitat seva. I si els barcelonins han abandonat certs espais, és culpa dels barcelonins? Duran creu que sí i reclama una campanya municipal que faci que la gent de la ciutat descobreixi Ciutat Vella, el districte més pressionat. S’imagina carrers plens de banderoles, de Sant Andreu a Sants, amb una lema clar: vés a Ciutat Vella.

González, resident del barri, creu més aviat que els barcelonins han estat expulsats de molts indrets. I posa l’exemple del Mercer Hotel, al carrer Lledó, al Gòtic, situat al voltant d’unes antigues torres romanes. Es va construir gràcies a la llei espanyola de paradors, que permet transformar elements patrimonials en establiments turístics sempre i quan es reformin i es fomenti la seva visita. “Què passa ara? –es pregunta González–. Que si demaneu entrar a visitar les torres romanes, un dia que passegeu, us diuen que no, que ara hi són els usuaris de l’hotel. Una vegada l’operador ha aconseguit el que volia de l’administració, privatitza. Jo demano: a qui vaig, al consorci de Turisme, a l’alcalde, a la policia? He d’anar jo a un judici, pagar les taxes judicials? Qui defensa el dret legítim, legal, a accedir al nostre patrimoni?”.

Parc temàtic? Des de Turisme de Barcelona creuen que l’èxit de la ciutat al món ve perquè més que monuments o icones, el que atrau de la ciutat és l’estil de vida, el clima, que s’hi pugui passejar. González assegura que ja no es pot passejar per Barcelona, i Duran rebla la seva posició amb dades: “El grau de repetició dels visitants és altíssim. Què vol dir això? Vol dir que la gent que ve s’hi troba molt bé. Per què? Perquè encara avui, encara avui, ho subratllo, probablement és la millor ciutat d’Europa per viure-hi. I com que és la millor ciutat d’Europa per viure-hi, els visitants ho respecten”.

Duran no creu que Barcelona corri el perill de convertir-se en un parc temàtic: “El dia que el ciutadà, realment, estigui incòmode per culpa del turisme o per qualsevol altra cosa, aquell dia deixarem de ser una destinació turística. És a dir, segur que no es convertirem en un parc temàtic, perquè abans de convertir-nos en un parc temàtic deixarem de ser ciutat turística”.

González discrepa. I agafa al vol l’exemple de Praga que posem damunt la taula, autèntic parc temàtic europeu. Creu que Barcelona ‘era’ una gran ciutat per viure-hi, però que això ja no és així. I posa un exemple en parlar del preus dels cafès en alguns barris de Barcelona més adaptats als turistes que als residents: “Els negocis, els bars, els restaurants, no discriminen el veí: no fan cafès a preus de veïns, sinó a preu de mercat, de demanda”.

“Als contribuents –afegeix–, als que vam fer el Barcelona posa’t guapa, hem arreglat els edificis, hem lluitat per les peatonalitzacions, hem anat a votar, de sobte, no se’ns demana res més. Això sí: paga les contribucions. Això farà que el model de vida de Barcelona sigui una mentida, una cosa que es ven, el model de vida que hi havia abans i que ara vosaltres, durant tres dies, amb banda sonora, viureu com en un anunci”.

González parla del perill que suposa fomentar el “monocultiu turístic” que ha especialitzat Ciutat Vella i part de l’Eixample i que podria especialitzar Gràcia. Duran coincideix amb la seva ‘contrincant’ que cal una acció decidida dels polítics que freni els abusos, generats per l’activitat turística o el que sigui, i repeteix que molts dels problemes que els ciutadans atribueixen al turisme no són responsabilitat seva.

Com el comerç majoritari de la Rambla. “Si hi hagués un pla d’usos de la Rambla com cal, no hi hauria el comerç que hi ha ara”, assegura. I indica que algú està donant llicències a negocis que a Turisme de Barcelona saben que són fraudulents. Tots dos parlen d’un txetxè que controla dinou locals de la Rambla i de les comissions que algú s’enduia. No oblidem que Helio Lozano, exdirector de llicències i espai públic de Ciutat Vella, està imputat per acceptar suborns a fi d’agilitzar la concessió de llicències.

No tot està perdut. Duran és més optimista que González, que valora que la ciutat va sense brida, desbocada. Ella albira, tanmateix, una ocasió: “Si els 'lobbies' i els paràsits veiessin un fort compromís polític referendat per la ciutadania [per arranjar les coses], encara tindríem una oportunitat”.

Duran la mira i fa esment a la crisi política global i entoma com a fracàs personal haver trigat tant a convèncer els gestors de la ciutat de la necessitat d’introduir la taxa turística. Els visitants paguen al voltant d’1,50 euros de mitjana per nit des del novembre del 2012. Però ara hi ha un altre problema: els apartament turístics il·legals, que són majoria. Només a l’Eixample, apunta González, hi ha 500 peticions per setmana. “La ciutadania ha dit: els hotelers estan fent l’agost i nosaltres, també”, confirma l’arquitecta. I encara va més enllà quan afirma que molts hotelers “tenen una línia B de comptabilitat, amb apartaments turístics en negre”. Ella mateixa ho va comprovar a hisenda quan era regidora, diu.

El que queda clar és que l’objectiu de tothom, avança Duran, hauria de ser que Barcelona “continuï sent la millor ciutat d’Europa per viure i que el ciutadà, que n’està convençut, ho estigui cada dia més”. I com a director general de Turisme de Barcelona i més de 30 anys d’experiència en el sector creu que ha arribat l’hora de fer “canvis d’escala i millorar la gestió d’algunes coses”.

González va més al gra quan assegura que la ciutat es va pensar fa vint anys i que s’han d’actualitzar les dades, mirar què està passant i actuar. I, sobretot, tornar a implicar els barcelonins en la presa de decisions. “Cap alcalde que no tingui un discurs a favor que els veïns s’impliquin podrà guanyar unes eleccions en aquesta ciutat”, remata González. Ella, per cert, diu que no pensa presentar-se a les municipals del 2015.