No és senzilla, la vida dels amants del bon cafè. No. Hem d’explorar, hem de patir, hem de perdre mil hores a la recerca i captura del suc negre més concentrat, saborós i lliure d’aigües brutes i additius repugnants, i no és fàcil trobar-ne, a la Ciutat Comtal, no.
Prop d’una gran torre de planta quadrada amb un rellotge al cim, al costat de l’ajuntament de la vila, hi ha un bar on el fan com cal. És el Curuba: no vénen alcohol, als matins posen música alegre, els cambrers són simpàtics i els pastissos, casolans. El cafè és de la cooperativa El Gondolero: 83% aràbiga, 17% robusta, rentat, no torrefacte. Un glop concentrat de cafeïna de gust exquisit amb una ametlla garapinyada de regal. Val un euro amb deu. Si hi afegeixes un petit entrepà de bon embotit, tres amb vint.
Tenen una terrassa concorreguda, sotmesa als tsunamis infantils de cada tarda, i a l’interior, ara, una exposició de fotografies en blanc i negre d’en Mingo Venero, Orfanatos de Kenya. En un racó, un quadre abstracte potent d’en José Luis Zarraluki, el pare d’un dels socis, en Lucas –germà de l’amo del Salambó–. Fa set anys va obrir aquest local amb en Joan, la Maria i en Richard.
En Richard se’n va tornar a Colòmbia, pàtria de la curuba. Fan entrepans, amanides i creps; tenen uns gelats boníssims que demanen a tres distribuïdores –una d’elles, de Camallera, poble tocat per la tramuntana, els fa artesanalment–. També serveixen orxata per als àvids de xufla. El local està il·luminat amb uns llums curiosos i bonics, fets de teteres, ampolles i gerres dissenyades per un antic treballador, en Santi Mosquera: tot queda a casa. El curuba és exòtic, sí, perquè el cafè és bo, no venen alcohol i el tracte és senzill, franc, simpàtic i sense pretensions.