Aquest local és tancat.
El Pa i Trago ha passat de taverna típica, tal com diu el seu rètol, a taverna exòtica. Ara, en aquest món amanit de vinagre de Mòdena i entrants de mango, una ha de fer memòria per recordar què eren i quin gust tenien unes postres de músic acompanyades d'un gotet de moscatell o ratafia.
La família que du aquest restaurant són en aquesta cantonada deParlament des de 1965. Des de llavors, tot i les ampliacions, ni la decoració ni la carta han canviat gaire. Pengen, de les parets d'aquesta taverna, records de les devocions d'aquesta família, fotografies de cantants d'òpera i quadres commemoratius del Barça. “Ho som molt del Barça”, diu orgullosa la Marta, néta dels fundadors. Pertanyen a un temps i a una Barcelona, penso jo, de centres excursionistes, esbarts i no sé quantes coses més que ja no sabem ni pronunciar.
Del Pa i Trago, encara no han desaparegut els seus primers clients que continuen fidels després dels anys. Són la colla de jubilats que matinen cada dia per exercir el seu noble desofici i vénen al restaurant per enviar gola avall una barreja, el famós combinat de mig got d'anís i mig de moscatell. La beguda que prenien els tramviares i els carregadors del mercat ja fa unes pàgines enrere.
La Marta, ho diu ben clar, menjar al Pa i Trago “és com si anéssiu a dinar a ca la iaia”. Llegint la carta, no hi ha dubte. Vedella amb bolets, bacallà de l'hostal, que és el de la casa amb tomàquet i mongeta seca, fricandó, tripa. Qui cuina ara ja tots aquests plats? I qui els escriu ja amb aquests noms que semblen d'un altre món? N'hi ha un, la Reoca de marisc, per afartar-se de closca fins a rebentar. Com una àvia que malcria un nét, els bon clients del Pa i Trago saben quins són els plats que es trobaran cada dia de la setmana.
Dimarts, peus de porc; dimecres, escudella; dijous, paella i divendres, llagostins. Al migdia ofereixen menú i carta, a la nit, només carta per perdre's en l'abundància. Les postres existeixen arrencades d'un altre món. Hi trobarem la crema catalana de la casa, el pastís borratxo, flam i el músic que es converteix en un homenatge a un país de fruita seca. Acompanyeu-lo amb la famosa ratafia olotina Russet, té l'olor de l'herba que és a punt d'arribar–Montse Virgili
.