[Aquest local és tancat] Descobrir tresors com aquest restaurant és el que fa d’aquesta feina una cosa fantàstica. El Piccola Cucina Italiana, nom elegit en homenatge a les sigles PCI, té l’empremta d’en Vittorio, italià de Nàpols, que va abandonar una vida acomodada, “de rics”, diu ell, per trobar l’essència existencial portant el timó d’un petitíssim restaurant situat a la Floresta. Un restaurant d’estètica senzilla, però de cuina enorme, fantàstica, on es poden menjar plats preparats amb una delicadesa que ens remunta a la infantesa d’en Vittorio. Cuina que marida amb finesa els gustos profunds de la terra del poeta Pasolini amb la melangia.
Feia temps que no sortia tan satisfet d’un restaurant i tan plaentment tip. Vaig demanar un menú, i el primer que va fer un home que per simpatia es converteix en un amfitrió, va ser servir-me una copa de Solandia, vi de les terres sicilianes. Em va donar tres opcions cantades amb veu d’home compromès amb la seva cuina. Jo vaig escollir el menú de degustació format per un plat amb diversos entrants, dos platets de pasta i unes postres. Si l’stracchino, la burrata i els fagioli all’uccelletto eren magnífics, mereixen una menció a part, per estratosfèrics, la caponata i la pasta tèbia amb pecorino i anxoves. Les pastes van resultar sublims. Perdonin les paraules grandiloqüents, però si no les escric, rebento.
Tastin les seves tallarines a la bolonyesa blanca, o els seus espaguetis a la puttanesca, i siguin benvinguts al Partit Comunista Italià d’en Vittorio. Amb els sentits al paradís, vaig escollir les postres per gola. Els cannoli eren massa contundents, i em vaig decantar per un babà napolità, un babà amb rom, perquè s’entengui.
Diu en Vittorio que la Floresta és màgica. Doncs bé, el Piccola Cucina Italiana és l’exemple d’aquesta màgia.