Macrorestaurants a Barcelona: àpats de qualitat massiva

L’Ultramarinos no és un restaurant petit i carismàtic on un il·lustrat xef, quan no és a la cuina, rellegeix Bauman i als fogons recupera receptes de la seva besàvia. És un macrolocal de disseny al mig de la Rambla, i juga a una altra lliga: la lliga dels macroprojectes que, ens agradin o no, també construeixen la personalitat d’una ciutat polièdrica. L'interiorisme està firmat per l’omnipresent Lázaro Rosa Violán. Immens, industrial i acollidor, amb mobiliari de fusta, té un espai de cocteleria creativa. La cuina  és funcional i d’arrels mediterrànies, però amb pinzellades internacionals com correspon a un local ubicat al bell mig de tot: pizzes, hamburgueses, tàrtars i amanides conviuen amb unes mandonguilles amb xiitake o amb un notable cebiche, sense oblidar altres plats bastant ben resolts, com ara unes albergínies cruixents amb coriandre i cítrics.

A primer cop d’ull, l’Ajoblanco fa pensar: “Vaja, un altre local de tapes fines i barroquisme made in Lázaro-Rosa Violán (rei de l’interiorisme gastro, colonitzador d’Enric Granados)”. Sí i no. El local és solemne, eclesial. Però els plats no enganyen i es troben en una línia de qualitat-preu que en aquesta zona costa de trobar. “Ens hem assegurat que tot sigui bo, que tingui la seva gràcia, però no disfressem res. Que parli el producte”, diu Kate Preston, la propietària. Té memòria històrica racional (de ració): ella i el seu marit recorrien les barres del Gòtic a finals dels 90, i recorda bé “quan s’escalfaven les coses al microones, veies tots els fregits amuntegats, no es cuinava al moment”.

Aquest és un espai d'allò més singular: al bell mig del passeig de Gràcia, aquest és un espai industrial de 3.500 metres quadrats sota una volta catalana, amb quatre restaurants, quatre barres, 200 empleats, i una capacitat per atendre 2.500 clients. Podem passar per: La Paradeta, un fast food de delicadeses sanes (coques, formatge, amanides, verdures, embotits), La Taperia (bones tapes fredes i calentes, i guisats), la Llotja (on es pot escollir peixa pes i menjar-lo en forn, brasa, vapor, fregit i planxa) i La Braseria, on s'exposa la carn madurant en vitrines i on es pot optar per carn de primeríssima qualitat.

El restaurant d'aquesta cadena madrilenya –sumptuós, monumental, força barroc, molt espaiós– presenta una extensíssima carta d'una relació qualitat- preu difícil de creure, independentment de si us agrada el seu interiorisme. Hi trobareu plats sovint maltractats com el tàrtar de salmó o la tonyina a la planxa, bona matèria primera a preus de riure (un fet curiós: com a bons madrilemys, de tapes i platets en diuen 'pinchos'). Bons plats de carn (cua de bou o botifarró de Burgos amb pebrots del padrón) i també amanides divertides i generoses. I la cuina obre fins l'una els caps de setmana. Tot són avantatges!

Chicha Limoná és un doble local per a ús intensiu: esmorzars, berenars, vermuts i, evidentment, dinars i sopars, i còctels. Ampli i maco fins a dir prou: tenen un menú de migdia immillorable, amb plats com costella de porc picant i lacada, caneló de pularda o tonyina amb salsa teriyaki. Tenen xef i pizzer, que enforna pizzes de massa fina i cruixent: imprescindible la de sobrassada amb chimichurri. A diferència d'altres llocs d'interiorisme modern, aquí l'ànima del local és el bon menjar.