Amb 8 ½ de Federico Fellini va conjurar tots els seus fantasmes per enfrontar-se a una crisi personal i, de passada, revolucionar el llenguatge cinematogràfic. Un memorable exercici d'alliberament. ¿Fa el mateix Oriol Broggi a 28 i mig? ¿Fins a quin punt està el director al centre del seu màgic espectacle? En realitat no importa. Resoldre el misteri no és imprescindible per deixar-se portar per l'alquímia teatral que s'origina entre les historiades parets de la Biblioteca de Catalunya. Però posats a divertir-se, juguem una mica: el títol guarda, encriptat, el possible grau d'implicació entre aquest muntatge i un director nascut el 1971.
Broggi combina records, experiències i somnis –tot compartit– amb la sensibilitat d'un perfumista que segueix les regles del mestre Baldini de Süskind. La pel·lícula de Fellini funciona com l'alcohol base que aglutina un extraordinari repertori d'essències: Scola (Una jornada particular), Txékhov (Oncle Vània), Pirandello (Sis personatges en busca d'autor), Espriu (Primera història d'Esther), Dante (La divina comèdia), Shakespeare (Hamlet), Estellés (Coral romput); més notes de Vittorio Gassman, Claudia Cardinale, Ovidi Montllor, i altres matisos que estan a punt de tenir identitat pròpia però s'escapen entre hipnòtics contes xinesos i cançons de Vinicio Capossela.
La poesia de l'evocació, d'una aroma intangible que és una narració en si mateixa, sense principi ni final, sobre l'amor a un ofici i a un art: el teatre. No només. Aquest muntatge va molt més enllà. És una declaració d'amor a la ficció en qualsevol de les seves manifestacions. Una intensa celebració del teatre, el circ, el cinema, a partir de l'univers de Fellini (ràfegues La strada i Amacord) i la petita constel·lació teatral que orbita des de fa uns anys a la Biblioteca de Catalunya.
Broggi demostra amb 28 i mig que ha madurat com a creador i que és un mestre en el domini i la manipulació de l'espai. Un alquimista també dels recursos escènics, sempre utilitzats amb extrema sensibilitat, com si busqués l'aprovació espiritual de Strehler, Brook i Mnouchkine. Un muntatge –amb una companyia bolcada en generar màgia en cada escena– que fica l'espectador en una bombolla de bellesa dramàtica que resisteix qualsevol agressió que es cola des de la realitat. Un èter rar i valuós que molt poques vegades adquireix, com aquí, la tènue densitat de la vivència.