Quan es tenen les idees clares i els recursos disponibles ben administrats, l'èxit d'un projecte està gairebé assegurat. Si a més es disposa d'un material sensible com el sòlid cançoner del rock català i s'utilitza amb sentit i respecte com a banda sonora d'una trama de fàcil assimilació, l'aplaudiment està garantit. Només hi cal afegir un missatge de complicitat col·lectiva i reivindicativa perquè la resposta sigui emocionada i espontània. Quan el protagonista del musical Cop de rock (Roc, Roger Berruezo) afirma amb convenciment que "canto en la llengua en què somnio" i la sala del Victòria l'interromp amb una ovació és evident que Joan Lluís Bozzo i Dagoll Dagom han fet diana.
Cop de rock no revoluciona el musical en català però està concebut amb l'eficàcia argumental i escènica apresa amb títols importats com Mamma mia!. L'austera qualitat que aporta l'escenografia i les projeccions d'Alfons Flores –homenatge a les pedres flotants de Margritte– i la il·luminació sense estridències discotequeres d'Albert Faura situen la producció en un digne entorn escènic, l'adequat per gaudir de bones veus i correctes interpretacions, entre les quals destaca un polifacètic Jofre Borràs. Potser grinyola la part coreogràfica. Estrany guarniment entre cançons d'uns grups que van néixer sense coristes –a excepció d'Els Pets– i als antípodes estètics i artístics de programes pop com Aplauso. I una sorpresa: el to fosc del musical. Tan densa és la boira acumulada que el musical recorre a un segon final per pujar l'ànim. Sona Cop de rock i la sala aclareix la seva malenconia amb un cop de contagiosa energia musical. –Juan Carlos Olivares.