De: Jordi Galceran. Dir: Sergi Belbel. Amb: Jordi Boixaderas i Pere Ponce.
Una 'comedy factory' d'èxit. En això s'ha convertit el Torneig de Dramatúrgia Catalana que Jordi Casanovas celebra des de 2011 al ring que instal·la a Temporada Alta. 'El crèdit' de Jordi Galceran va ser el guanyador de la primera edició. Vota i sentencia el públic. I ho ha fet durant tres anys amb força olfacte. Amb aquest inapel·lable aval es presenta aquesta comèdia sense matisos semàntics a la Villarroel. L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Sergi Belbel dirigeix; Max Glaenzel dibuixa una atractiva plataforma central giratòria (solució provada a la Beckett fa més d'una dècada), i el protagonisme es reparteix entre Jordi Bosch (un director de banc) i Jordi Boixaderas (un sol·licitant de crèdit). Els “Jordis d’or” del teatre català que tornen a revalidar la seva alta cotització amb les seves actuacions.
La coincidència de noms i d'una reacció de l'espectador fan gairebé impossible no fer referència a la fortuna d''El mètode Grönholm'. Només que hi ha subtils diferències entre els dos textos, que no afecten l'hilarant resultat. El 'Grönholm' era un projecte tancat i 'El crèdit' estrenat comercialment és una versió allargada del primer text presentat al combat de dramaturgs, i Galceran no fa gaire cosa per dissimular que als 40 minuts tanca de manera brillant el divertit conflicte que planteja i que la mitja hora restant és un esforçat exercici per embolicar la trama el necessari per sumar temps. Un simple sonòmetre per mesurar els decibels de les riallades és suficient per provar fins a on arriba el text original i on comença l'annex.
Si al 'Grönholm' havia certa voluntat d'experimentació formal, gairebé portant a l'absurd i la distopia, 'El crèdit' té més de mirada cap al passat, un passat més llunyà que Ionesco. Està per sobre del simple exercici d'estil, però la brillantor dialèctica (sobretot el geni sofista que domina en el perfil del sol·licitant) és un homenatge solar al teatre de Marivaux, autor ben conegut per Belbel. Sense artefactes d'última generació i vestuari d'època, la trobada que proposa l'autor podria situar-se perfectament al segle XVIII. Hi ha tant gust per la paraula i els seus inesperats efectes que sembla escrita amb el plaer d'una altra època, fins i tot en les seves expressions més grolleres. Una peça de saló amb l'enginy al servei del mal temps. Intemporals.