De: William Shakespeare. Direcció: Lluís Pasqual. Amb: Aleix Albareda, Jordi Bosch, Jordi Coller, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas.
'El rei Lear' és una gran tragèdia sobre l’amor, entre pares i fills, bàsicament, i la traïció. Una obra plena de dolor i ràbia. Diríem que Lluís Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i a on l'amor genuí és perseguit i marginat. I a fe que aconsegueix escenes colpidores i interpretacions magnífiques, però el conjunt pateix de la manca d’un element cohesionador que doni forma i densitat dramàtica a la funció.
Sobre l’escenari, allò que no funciona va en contra, i és el cas d’alguna gran idea com el personatge del bufó que interpreta Teresa Lozano, malmès per la dificultat d’entendre el text. Alguna cosa que també passa en algunes escenes amb crits. Cridar i que s’entengui no és fàcil, però és el que marca la diferència. El 'Lear' de Pasqual és volgudament despullat i obscur. Des del fosc cromatisme que només trenca justament el vestuari del bufó i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense decorat, tot està orientat a la paraula. El director renuncia a crear un bona ficció per cercar l’autenticitat de les emocions, l’expressió del dolor.
Ramon Madaula està superb com a comte de Kent. Julio Manrique crea un Edgar realment singular i captivador. David Selvas, magnífic com a intrigant bastard Edmund. Laura Conejero i, sobretot, Míriam Iscla, donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan. No ens deixem Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Bons moments de teatre que valen per a tota una funció un pèl irregular.