Els dies feliços

De: Samuel Beckett. Dir: Sergi Belbel. Amb: Emma Vilarasau.

'Els dies feliços' de Sergi Belbel, Emma Vilarasau i Òscar Molina és la confirmació que des de Catalunya s'ha fet molt per restituir a l'obra de Beckett la seva veritable identitat: la rehabilitació de la figura del clown. Beckett va empènyer l'August com a últim representant d'una humanitat estupefacta, assetjada per un món postapocalíptic. August obstinat en el seu error, incapaç d'escapar del cercle viciós de l'estultícia. El clown al Lliure es resumeix en la perruca rogenca de Winnie i en la màscara d'una normalitat exagerada fins a la irritació. Fins que es petrifica entendridor en l'oval il·luminat d'un rostre que només conserva la ganyota cruel de l'estupor.

Un altre encert d'aquest muntatge és la relació que estableix amb la literatura distòpica que, com reconeix el programa de mà, és una opció dramàtica inusual. L'impactant paisatge marcià de Max Glaenzel –digne d'un mockumentary– i l'atmosfèrica il·luminació de Kiko Planas, serveixen de perfecte marc per a un futur desolador. Un paisatge que podria inspirar una trilogia "del dia després" amb els personatges de 'Els dies feliços', 'Fi de partida' i 'Tot esperant Godot' com a supervivents d'un holocaust ètic. Una visió que no està molt lluny de 'The Road' de John Hillcoat. Encara que Beckett gasti molt més humor –irònicament condescendent amb la comoditat burgesa– que Cormac McCarthy.

Un espectacle que destaca més pel conjunt dels seus elements (director, actriu, actor, escenògraf, il·luminador) que per la brillantor determinant de les individualitats. La Vilarasau està molt bé, però no més que Rosa Novell o Carme Sansa, antecessores en el paper de la soterrada Winnie .