Els secrets de Sixto Paz

El seu cap visible és l’actor i director Pau Roca. Enguany ha fet un salt espectacular amb el paper de Soleràs a l’'Incerta glòria' d’Àlex Rigola, que l’ha posat en boca de tothom. Tot i els èxits personals, el seu cor, tanmateix,   no ha deixat de bategar per Sixto Paz. “Som com una religió, com una família i és molt potent el lligam que tenim, cosa que fa que cada cop estimis més aquest projecte”, indica. Fa tres anys ell, Vilanova (dramaturg), Adriana Nadal (producció executiva), David Costa (producció i màrqueting) i Paula Bosch (escenògrafa) van engegar la companyia per canviar les coses.

Quan han estat a la Beckett ('Si existeix, encara no ho he trobat', 'Pulmons i 'L’efecte') han aplicat la taquilla inversa (l’espectador paga el que vol) i han aconseguit ser l’obra amb més recaptació de la temporada, cosa que pot semblar increïble quan no hi ha un preu fix i la gent pot pagar cinc eurets i marxar tranquil·lament de la sala. “El sistema clàssic té uns descomptes abusius i nosaltres volíem que els pocs diners que es guanyen vagin a la gent que fa teatre”, diu Roca. Ara, però, han decidit no fer-ho.

Per tenir èxit, s’han inventat una fórmula de relació amb el públic molt directa, fins i tot sincera, a través de la postfunció. A la sortida, tothom podia veure què costa aixecar una obra, a banda de conversar amb els protagonistes de tot plegat. Ara no ho faran. Roca diu que han estat fent pedagogia tot aquests temps i que abandonen la taquilla inversa –mantenen la inexistència de descomptes–, però no el contacte amb el públic.  Passen del post al pre. “Volem que l’obra comenci quan l’espectador compra l’entrada i li subministrem eines i material perquè en gaudeixi més”, explica.

Tot això ha provocat que, per exemple, la mitjana d’edat dels espectadors dels espectacles de Sixto Paz sigui de la més jove de Barcelona. El preu potser n’és un motiu. No ens oblidem, tanmateix, del que expliquen. Han parlat de les relacions de parella, de la depressió, el pessimisme... Temes que estan a les converses de qualsevol grup de barcelonins de 30 anys. Aquest és el seu segell, a més d’aquesta manera tan pròpia d’apropar-se a l’espectador.

Potser no reconeixen cap línia artística concreta, però jo hi veig un teatre que parteix dels actors, naturalista i sense por de mostrar-se. Roca no amaga que li agraden els intèrprets que tenen unes ganes boges de comunicar, que estan compromesos amb el que volen explicar, que se saben vehicles  d’una història. A Roca li encantaria aconseguir la sensació que la gent que està veient una obra volgués estar-hi dins. Per ells, no hi ha quarta paret.

Amb Prisamata, La Ruta 40, la Solitària i altres, Sixto Paz ha engegat una petita revolució. Les companyies petites funcionen de manera coordinada, és a dir, es deixen escenografies, parlen amb les sales, es plantegen com arribar al públic... Per això no descarta que puguin arribar a tenir una sala per a ells, a banda d’estrényer els lligams amb els teatres públics, feina pendent i sense resoldre. Remarca que el teatre que li agrada és obra de companyies, dels Baró d’Evel a la Needcompany, sense oblidar Cheek by Jowl ni els desapareguts Animalario. Potser no trigarem a veure subvencions públiques a les companyies, autèntic motor de noves propostes escèniques, vaticina.

En tres anys, els Sixto Paz també  han après que “quan planteges canvis estructurals dins la professió no sempre es veuen amb bons ulls”, diu. Després de dos cigalons de Baileys amb gel i quatre persones que demanen diners a la plaça de la Virreina, Roca reconeix que el moment que vivim no és el millor possible. Ells van néixer en la intempèrie, quan res no es movia i les oportunitats escassejaven. La cosa no ha canviat gaire, sincerament, però han sabut aprofitar les poques oportunitats que han tingut per  traspassar parets i fer-se sentir. El públic els espera.

Tots els autors que ha representat són contemporanis. Pau Roca diu que no volen ser “esclaus” de les seves idees, però encara no han trobat l’actualitat en els clàssics.