Autor i director: Cesc Gay. Amb: Pere Arquillué, Àgata Roca, Carme Pla, Jordi Rico.
En què s'assemblen Cesc Gay i Woody Allen? Els dos tenen la seva pròpia tribu urbanita que retraten una i altra vegada, preferiblement quan el seu món trontolla. També comparteixen la mateixa obsessió per la caducitat de la parella. Els seus personatges estan dividits entre els que mai no prendran una decisió que comprometi el seu "estil de vida" i els que donen el pas empassant-se els gripaus de l'abisme que s'obre després de verbalitzar el que tots dos pensen i senten: "això s'ha acabat".
Gay sol obrir l'objectiu de la càmera quan la crisi està madura, amb un to de comèdia sedada amb bromur, un additiu terapèutic per rebaixar després la càrrega dramàtica de la ruptura.
A 'Els veïns de dalt' s'ha oblidat del sedant. Comèdia sense filtres, encara que després s'hagi de buscar un element -potser forçat, potser artificial- que li serveixi per reconduir la fàcil rialla a territoris emocionals més familiars. El canvi de registre -no d'argument, ni d'personatges- és un èxit: el riure sense respir ofega els diàlegs, sense que els quatre intèrprets caiguin en la temptació d'emular la vella escola de pautar amb calculats recessos el temps que requereix el públic per respirar i reprendre el fil de la trama.
Els quatre (Pere Arquillué, Nora Navas, Jordi Rico i Àgata Roca) fan comèdia a la francesa, amb el to just d'histrionisme. Molt efectius, tot i que els papers de Navas (psicòloga) i Rico (bomber) no tenen la complexitat de l'única parella que interessa al director: la mestressa de casa i el professor de música (intèrpret frustrat) que han arribat a un possible punt de no retorn. Els altres, els veïns de dalt, només irrompen en aquesta comèdia semicivilitzada per accionar el detonador de la crisi.