Dramatúrgia i direcció: Roger Peña. Amb: Montserrat Carulla, Vicky Luengo i Àleix Peña i Miralles.
Roger Peña i Carulla ens va sorprendre molt favorablement amb 'Poder absolut' (La Villarroel, 2012), una interessant obra sobre la brutícia de la política ben escrita i ben dirigida que fa poc encara girava per les Espanyes. Per això, ens ha decebut que ara ens presenti una comèdia melodramàtica previsible, convencional, que explica una història prima com el paper de fumar i amb uns personatges sense res a dir. Pel que ha dit l’autor i director de la funció, 'Iaia' neix inspirada en Montserrat Carulla, la seva mare, a qui imagina com una àvia certament peculiar, entremaliada, i el personatge més interessant de l’obra per més que es mogui en el camp dels tòpics.
De fet, 'Iaia' està construïda per donar protagonisme a l’actriu, tot i que el seu personatge pot semblar secundari dins de la història de la funció. Una història adolescent d'un noi i una noia que es troben, s’agraden i decideixen passar la nit junts. Però… L’obra comença molt bé. La primera entrada de la iaia Carulla és còmica, simpàtica i estableix ràpidament complicitat amb l’espectador, però les aparicions de l’àvia Carulla són espaiades i sotmeses a un text que parla d'un jove enginyer a l’atur traumatitzat per un secret, que no desvetllarem, un tant agafat pels pèls, i una estudiant de farmàcia 'pija' força inexperta en quasi tot.
Sembla que Roger Peña es va encaparrar en desenvolupar una història sense història fent servir algunes idees molt adients... en un culebrot. La comicitat es manté durant la primera mitja hora i va de baixa després, com la funció que per tenir de tot té fins i tot un fantasma entranyable. Tampoc no s'entén gaire l’espai escènic. Un pis vell amb parets entapissades i uns rellotges metafòrics que pengen de l’aire. Una escenografia que no ajuda l’obra i bastant lletja, per ser clars.
La direcció d’actors és correcta. Els inexperts debutants Aleix Peña i Vicky Luengo tenen certa química i sens dubte Montserrat Carulla fa seu el paper de iaia amb tant d’afecte com d’encert. No dubtem que la producció tindrà una bona acollida de públic, però nosaltres esperarem la propera obra de Peña, potser menys emotiva per ell però que desitgem retorni a aquell autor que ens va sorprendre a La Villarroel.