Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis.

Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa.

La posada en escena és magnífica. Quan entrem al Maldà, no ens hi trobem cadires arrenglerades en files i una proposta a la italiana, sinó que hi ha dues taules llargues i, al lloc de l'escenari, hi veiem un bingo i un teclat en una tarima. Ens rep el personal del local, anomenat La Gola del Llop. De seguida, ens posen un vídeo que canta les meravelles del lloc on són, que ja intuïm decadent i passat de moda. I aviat comprovarem que hi ha coses que no funcionen com toca: el músic arriba tard, la cara dels empleats és de preocupació, els llums no aconsegueixen estabilitzar-se...

Breu visita a la Gola del Llop és un espectacle immersiu en què la participació dels espectadors és decisiva. Tots jugarem, haurem de ratllar números d'un cartonet i, els que tinguin sort, cantaran línia o bingo. Però, més enllà d'això, el públic haurà d'entrar dins l'espectacle en el sentit que se l'haurà de creure, assumir que es troba en una realitat paral·lela. No hi ha ensurts, però sí que s'explica una història, la de la Lourdes, clienta nonagenària habitual morta fa uns dies, que haurà de ser prou convincent perquè la cosa rutlli.

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.

Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Ferrer, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.

Ja ho va dir el Marianico (aquell president que deia que ell s'ocupava de Sòria, no pas de Síria): els catalans fan coses. La còmica nord-americana Rachel Arieff, artífex de l'Antikaraoke, s'ha pres aquestes sàvies paraules al peu de la lletra, i també les de Pujol (català és qui viu i treballa a Catalunya). Arieff, que ja porta un bon grapat d'anys a Barcelona, presenta el seu primer monòleg humorístic en català! Com explica ella mateixa, calia treure partit al nivell C1 que tanta feina li va costar (i de fet, dedica aquesta obra als professors de l'Escola Oficial d'Idiomes!). 

Al monòleg 'Faig coses', la Rachel comparteix les seves reflexions sobre temes tan sucosos per a l'humor com el sexe, la destrucció d'un imperi, l'envelliment i la mort, així com observacions de Catalunya des de la perspectiva d'una immigrant d'un lloc que és, en molts aspectes, tot el contrari de la seva nova i estimada llar, Catalunya. 

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.