De: William Shakespeare (traducció de Salvador Oliva). Versió i direcció: Iban Beltran. Amb: Elies Barberà, Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní.
Els irreductibles de Parking Shakepeare han tornat a ocupar l’espiral de ceràmica celeste del parc de l’Estació del Nord. Es nota que ja dominen l’espai, que coneixen les seves moltes limitacions i les seves secretes possibilitats. Contra una pèssima acústica, no hi ha res a fer, excepte millorar la tècnica fins al límit de la capacitat de cada intèrpret. En aquest punt hi ha una clara divisió entre els que es veuen dominats i els que dominen aquest handicap. Fins que arribin a un equilibri òptim, a l’espectador no li queda cap altra opció que parar l’orella i gaudir en conjunt –encara que les paraules se les endugui el vent– d’unes versions estiuenques de les obres de Shakespeare.
L’elecció enguany de Nit de reis és complicada, ja que, com assenyala Iban Beltrán (el director de torn), el text és una comèdia de pòsit amarg. Un embolic d’amors no correspostos, d’enganys i malentesos en cadena, buscats o involuntaris. Un parc nu no és lloc per a l’amargor. Massa volatilitat en el seu entorn per exigir a l’espectador que es deixi arrossegar per la força fosca. Però l’adaptació aconsegueix minimitzar les ombres –reduint també el protagonisme dels personatges nobles– i potenciar les escenes obertament burletes, totes molt ben defensades pels fools (bufons, criats, majordoms) que abunden en el text. Cada vegada que apareixen i s’apropien del sòl de sorra –amb personalitats inspirades en el festí dialectal d’Els feréstecs– el muntatge creix sobre els seus obstacles.