Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

El filòsof Gilles Deleuze i el pintor Nicolas de Staël només tenen aparentment una cosa en comú: la seva mort. Tots dos es van llençar per la finestra, amb 40 anys de diferència. I el boxador mataroní Fred Galiana? I la vedet Juanita de Tánger? Un any després de la mort de Deleuze, el 1996, dos estudiants de filosofia són a París intentant analitzar L'abecedari de Deleuze, la sèrie d'entrevistes que el filòsof va deixar com a llegat, però mentre en Jan (Joan Sentís) s'hi obsessiona, la Maria (Míriam Moukhles) es desanima i surt del cau acadèmic. Ell troba el nexe entre el pintor i el filòsof: la seva filla (Cris Martínez). I ella topa amb una altra veritat: un quadern on hi hauria l'origen de tots els contes. I el que sembla una obra de tesi es converteix en un cabaret filosòfic on Moukhles es transforma en la perfecta vedet.

Si a Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís van fer una brillant recerca històrica en la subcultura barcelonina dels anys 70 i 80, amb Pau Riba i Pau Malvido com a referents, a Abecedari busquen altres coses. De totes les lletres de Deleuze, n'hi ha una en què hi cauen sovint: la C, de Cultura. Per al filòsof, la cultura no és coneixement sinó trobada, amb coses i no amb persones. I aquí tant l'entusiasta com la decebuda seguiran camins diferents per arribar al mateix lloc. Però l'important, teatralment parlant, serà el camí, perquè no sempre per anar d'A a C has de passar per B.

L'excessiva frontalitat, l'escassa teatralitat i un cert hieratisme són alguns dels riscos als quals s'enfronten els directors d'escena quan decideixen adaptar textos narratius, però a Retorn a Haifa es nota que Àlex Rigola no és la primera vegada que ho fa i que té entre mans un material preciós que ha sabut desxifrar com només ho aconsegueix algú que estima molt la seva feina i els actors i les actrius que treballen amb ell.

La història original escrita per l'escriptor i activista palestí Gassam Kanafani ens narra el viatge de Cisjordània a Haifa d'una parella que, vint anys enrere, va haver de deixar la ciutat portuària davant de l'arribada del victoriós exèrcit israelià, just quan es fundava l'Estat d'Israel, el 1948. En Saïd (Jordi Figueras) i la Safia (Chantal Aimée) aprofiten l'obertura de fronteres de 1967 per tornar a casa seva, a la llar que els hi van prendre. Què hi trobaran? Qui hi trobaran? Fa vint anys, a banda de tota una vida, també van abandonar el seu nadó de cinc mesos, en Khaldun. I no n'han sabut res des d'aleshores.

Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven.

Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos.

Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.

Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta. 

Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta... I ara La presència. És curiós que en pocs mesos s'hagin estrenat a Barcelona tres obres de tema paranormal i que dues d'elles tinguin un rerefons còmic. Totes tres, a més, situades a pagès, en ple hivern i signades per dramaturgs de primer nivell que sembla que hagin competit a veure qui s'ajusta més al gènere, qui té més èxit, com en un torneig de dramatúrgia especial. El guanyador ja el decidirà el públic. Però si em fan triar a mi, crec que la més reeixida és la que va arribar primer a La Villarroel (i ara al Borràs), facturada per Carmen Marfà i Yago Alonso: La presència.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.