Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

No només la sang uneix la Carol, l'Anna i la Bonnie. Són àvia, filla i neta, tres generacions de dones marcades per la desgràcia, per tenir una cosa a dins que les impedeix viure, per posseir, com diu el poema d'Anne Sexton, "un idioma propi". Totes tres protagonitzen Anatomia d'un suïcidi, una obra dura, complexa, de la britànica Alice Brich que, des que es va estrenar a Londres el 2018, s'ha vist a mitja Europa i ara ens arriba al TNC de la mà de Glòria Balañà.

No és fàcil portar-la a escena, perquè, de fet, es tracta de tres peces en una. La primera parla de la Carol (Marta Ossó), una dona que, quan comença la funció, ha intentat tallar-se les venes. Som als anys 70, és mestressa de casa i li agrada estar sola. Però és com si no trobés el seu lloc al món. La segona va sobre l'Anna (Marta Ribera), filla de la Carol, amb greus problemes amb les drogues, però que finalment sembla que ha trobat un camí. La tercera ens posa al davant la Bonnie (Patrícia Bargalló), filla de l'Anna, neta de la Carol, metge solitària, lesbiana, que carrega a sobre tot un passat de dones que van esborrar-se del món per voluntat pròpia.

Quan, el 1978, Lev Shprigelburd urgeix el seu net perquè ho agafi tot, també la dona embarassada, i se'n vagi de Buenos Aires (i del continent) de seguida, sap el que es fa. 56 anys enrere, ell ja va haver de fugir d'un pogrom a Berditxiv (Ucraïna) durant el seu casament. Aleshores, s'escapava perquè era jueu. Ara, una dictadura criminal foragita els seus. El net (Pau Escobar) acabarà sense voler a Barcelona, igual que l'avi (Marc Joy) va desembarcar a Buenos Aires. Dues fugues que la Julieta (Clara Segura) transformarà literàriament en tres, el 2022, mentre espera a casa seva un familiar del Brasil, hereu del germà de Lev, que no va poder entrar a l'Argentina el 1922.

Victoria Szpunberg ha partit de la seva història personal per construir, amb Albert Pijuan, una obra extraordinària sobre els efectes de l'odi en les persones. Primer, l'antisemitisme ferotge. Després, el cataclisme escampat pels militars, amb milers de morts i 30.000 desapareguts. Ella arrossega un passat semblant, filla d'un poeta argentí, Alberto Szpunberg, que va refugiar-se al Maresme aquell 1978 i a qui li dedica un bell homenatge quan en Lev recita un poema seu de joventut. Però aquí, a La tercera fuga, l'autora i directora ha agafat una mica distància i, com a El pes d'un cos, es capbussa en la seva biografia sense bussejar gaire estona, sinó que és capaç de treure el cap i oferir una mirada àmplia sobre l'exili. No, Szpunberg no va néixer en un aeroport ni el seu pare mirava el mundial de futbol tranquil·lament aquell juny de fa gairebé 50 anys.

El llarg monòleg que interpreta Oriol Genís a les acaballes d'Opereta imaginària no serà, quan acabi la present temporada, un simple moment deliciós que uns quants han tingut la sort de veure. Sinó que serà molt més. L'actor ha tingut altres instants de glòria en les últimes dècades (a Els jocs florals de Canprosa, a Vespres de la Beata Verge, etc.), però aquest, quan es disposa a explicar el principi de la seva novel·la i enfila un reguitzell de frases soltes, cadascuna certificada per un personatge diferent, en una conversa hilarant, és de perdre l'oremus.

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important.

Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

La ratxa de Victòria Szpunberg és remarcable. En dos anys, ha estrenat tres peces memorables, l'última de les quals, 'L'imperatiu categòric', ha aterrat al Lliure amb dos intèrprets, Àgata Roca i Xavi Sáez, que defensen amb dents i ungles un muntatge complex que parteix de l'experiència de l'autora a l'hora de buscar pis a Barcelona, un drama, però que sap elevar-se per sobre de la situació i oferir-nos tocs de comèdia àcida, molt britànica, que converteix l'obra en una funció deliciosa, de primeríssim nivell.

A 'El pes d'un cos' (TNC, 2022), Szpunberg ja es fixava en una dona madura i sola que ha de fer front a la pèrdua del pare. Hi afegia elements metateatrals, música i atorgava tot el protagonisme a una actriu, Laia Marull, que sabia com carregar amb tot plegat, una soledat simfònica. Aquí, pare absent i acabada de separar, Roca encarna una professora de filosofia que té quinze dies per abandonar el pis que fa més d'una dècada que habita, comprat per un fons voltor. Voreja la cinquantena i no té ni feina fixa. Els homes, tots amb la pell de Sáez, són uns cafres que se'n riuen d'ella i volen aprofitar-se de la seva aparent feblesa.

Travy és el nom d’una nissaga d’actors i actrius. Com la de la família d’Oriol Pla. Aquest aixeca el vol després d’anys de rodar amb els pares i la germana. Té l’oferta de crear un espectacle en un gran teatre de la ciutat, el Lliure. I el vol fer amb la seva família. I es posen mans a l’obra. Què fer? Una obra contemporània o un clàssic, que sempre funciona, sentencia Quimet Pla. Realitat i ficció es fonen en aquest brillant debut d’Oriol Pla en la direcció amb un Quimet Pla meravellós recitant Hamlet mentre es fa una minitruita.

'Travy' és un caos ordenat (perdonin l’oximoron). Magníficament ordenat per la dramatúrgia del director, de Pau Matas, i a on es veu la mà de Jordi Oriol. El caos d’uns pallassos que fan riure però també glacen el cor. 'Travy' és un tendre i divertit homenatge, una carta d’amor d’un fill als seus pares on treuen el cap els parents de Vladimir i Estragó i els esbojarrats clowns dels Colombaioni en una proposta esquitxada de Commedia dell’Arte i força més profunda del que poden suggerir els rostres emblanquinats del matrimoni Pla/ Solina. Imprescindible.

Sergi López torna a Barcelona amb el seu triomfant monòleg. Des de la seva estrena l'any 2005 al Festival Temporada Alta, s'ha representat més de 280 vegades arreu del món. A 'Non solum' no seran un ni dos ni tres els López que veurem sinó una infinitat de personatges que respondran a una pregunta: què està passant aquí? I mentre nosaltres riem, a un d'ells li agafa per riure de res. Un altre canta una cançó. Un altre ens explica la seva primera vegada amb un extraterrestre. La resta s'enfaden al adonar-se que tots són un mateix. Viatgen junts amb una dona adormida dins d'una caixeta. Camí del paradís on sembla que totes les preguntes tenen resposta i el dolor existeix només una miqueta. En el seu trajecte l'acompanya algun bolero, una caixa de fusta i unes ulleres de plàstic que semblen de mentida. El seu destí és dubtar relativament de tot en absolut.

Dir: Jorgé Picó. Amb: Sergi López.