Qui és aquest home que jeu sobre el que podria ser una taula d’autòpsies, una tomba, un banc... només un banc? Un tocat de l’ala, d’aquells que diuen la veritat? Un home lligat encara a la infantesa? Un disminuït psíquic amb una ment brillant? Un ximple? Potser una mica de tot. El protagonista de Primer amor és, com altres personatges creats per Samuel Beckett, un pobre diable que cerca dins seu de la mà d’un llenguatge en què es donen la mà la intel·ligència i la procacitat, la filosofia i la psicoanàlisi.
Beckett era un coneixedor profund del tema i ell mateix es va psicoanalitzar per apaivagar l’ansietat que el devorava. Després, el remei va ser l’escriptura. Dolorosa per l’autor per la seva tremenda honestedat, per la seva manca absoluta de por a penetrar dins el més fosc del seu món, de l’ànima humana.
En l’home expulsat de casa i que sobreviu en un banc d’un parc amb arbres morts i un munt de deixalles, Beckett, una vegada més, aprofundeix en la realitat dels nostres processos mentals, que no només es caracteritzen per un flux constant, sinó també pels buits de pensament. Tal era el coneixement i comprensió que Beckett tenia de la ment humana. I tal era la seva capacitat per omplir d’humor el patetisme de la vida, la tragèdia de la nostra condició. Un humor que, com no podia ser d’altra manera, ja hi era a la versió de José Sanchis Sinisterra i es conserva en la fluïda traducció d’Anna Soler.
El gran encert de la posada en escena que han concebut a sis mans Miquel Górriz, Àlex Ollé i l’intèrpret, Pere Arquillué, és aprofundir en aquesta línia, en la contraposició entre humor i patetisme. Un humor que brolla de la innocència, d’unes observacions o reflexions que dinamiten estructures, des de la religió al sentiment amorós. La paraula al servei d’una història que converteix el protagonista en un nihilista.
L’important, el que dóna contundència al discurs reflexiu però amb un punt d’aparent dispersió, el que aproxima una història tan tremenda i crea empatia amb els espectadors, és el joc actoral, la petita gestualitat, la capacitat d’Arquillué de revelar el pensament més enllà de les paraules però posant en aquestes i en la manera de dir-les una franquesa, una vida absolutament oposada a l’existència del personatge. Curiosament, un home lliure. Gran funció amb un interessant espai escènic i una il·luminació captivadora.