Smiley, una història d'amor

Amor i telèfon. Per Jean Cocteau i 'La voix humaine' l’ocasió per fixar per a la posteritat el monòleg del desamor. Àlex s’agafa a un telèfon fix com la protagonista de Cocteau per vomitar el seu desesperat intent de negar la ruptura. Por a la soledat que en aquesta era de la comunicació i les xarxes socials es multiplica dolorosament. Però Àlex s’equivoca de número. La bústia de veu pertany a un desconegut. Contesta. Es diu Bruno i el conat de drama esdevé divertida comèdia romàntica.

Guillem Clua s’identifica amb els clàssics del gènere. Encara que reivindiqui a Howard Hawks, la rodona 'Smiley' li deu molt més a la regeneració –més o menys indie– aportada per títols com 'Perseguint a Amy', 'Alta fidelitat' o '500 dies junts' i el seu ús d’atípics recursos còmics, com el monòleg interior o la apel·lació directa a l’espectador. Què importa si aquesta aconseguida comèdia es mira en els anys 40 o ahir mateix. El que importa és que Clua fa riure i somriure amb una història d’amor, a través dels eficaços malentesos dels clàssics i els trucs dramàtics de la modernitat. Compta amb l’estimable col·laboració de dos actors amb una intensa complicitat. Albert Triola desplega un recorregut interpretatiu ampli, des del mur de tendresa de Bruno al fregolisme de diversos tipus de la comunitat gai, i Ramon Pujol (Àlex) fa un gran treball de continguda i sincera sensibilitat, sobretot en el seu monòleg inicial, i el que tanca aquesta recomanable comèdia.