Fresc, imaginatiu, ben lligat i amb un gran nivell interpretatiu, aquest Solfatara, que té la virtut d’un teatre directe, sorprenent, malgrat que a la fi la temàtica sigui tan convencional com la d’una parella que no té res a dir-se. O precisament per això, perquè treure suc d’una situació tan conreada demostra el poder de creativitat d’aquesta jove companyia. Per nosaltres, la gran troballa de l’espectacle és el tercer personatge. Una mena de subconscient, d’alter ego que no es limita a ser la veu del que la parella calla sinó que va més enllà: pren decisions per ell mateix i els manipula com si fossin titelles, no sempre amb bones maneres. En realitat, encaputxat com un terrorista, és alguna cosa més que una veu de la consciència. Vull dir que ve a ser la solfatara del títol, aquella emanació sulfurosa que de tant en tant deixen anar els volcans, i que cremen, que poden fer mal.
A la fi, les coses no canviaran gaire per aquesta parella avorrida del principi al final, però com a espectadors haurem assistit a un enginyós joc teatral que posa en valor tots el recursos dramàtics que fa servir, des del gest fins a la paraula passant per les acotacions amb pantalla. No hi sobra res i tot té la seva funció. Una sincera felicitació, doncs, per a Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, intèrprets i creadors, i una recomanació imprescindible per a tots els espectadors curiosos.