[image]
[title]Eduardo de Filippo és de Nàpols, com tu. El vas conèixer?
Mai no el vaig conèixer en persona. Jo vaig créixer en una família d'espectadors i de grans apassionats del teatre i de la música que m'han transmès aquesta passió. Vaig veure, amb els pares i els germans, moltes de les seves comèdies al teatre i a la televisió. Em sento profundament lligat a Eduardo perquè era un dramaturg-actor que va crear grans guions llestos per a l'escena. No només va ser el més gran actor italià del seu temps, sinó també un extraordinari exemple de moralitat i dedicació, i això encara és molt important per al nostre país.
Fa uns anys vas fer 'Dissabte, diumenge i dilluns', que aquí va tenir molt d'èxit al TNC. Quines diferències hi ha entre aquesta obra i 'Le voci di dentro'?
Canvien les perspectives, l'atmosfera, les intencions, les expectatives. A 'Dissabte, diumenge i dilluns', que és de 1959, Eduardo parla de d'una família napolitana molt nombrosa en la qual conviuen juntes tres generacions en un moment crucial: el principi de l'auge econòmic d'Itàlia, que va imposar un nou i sobtat model de desenvolupament, la determinació de mirar cap enfora de cara als nous desitjos i modes, capaços de crear eufòria, per una banda, i de l'altra, una sensació de confusió i dificultats per a tothom. 'Le voci di dentro', escrita el 1948, és una comèdia en què l'Eduardo, tot mantenint una atmosfera suspesa entre la realitat i la il·lusió, furga amb decisió i profunditat en la mala consciència dels seus personatges, i en el públic. La va escriure després de la Segona Guerra Mundial i retrata amb agudesa la caiguda dels valors que han distingit una societat, no sols l'italiana.
'Le voci di dentro' passa a Nàpols, sí, després de la guerra. Vostè va néixer a finals dels anys 50, però deu tenir referències provinents dels seus pares, avis.... ¿Ha fet servir la memòria familiar per crear el teu personatge?
Vaig triar l'obra per dues raons. La primera té a veure amb el contingut: el text descriu encara ara l'abisme moral a on hem caigut, i la dificultat d'orientació en una realitat borrosa i compromesa. I la segona té a veure amb l'aspecte formal, en el canvi continu i la dificultat de desxifrar els somnis i la realitat, cosa que crea una mena de teatre 'sobtat', molt fascinant per als actors i el públic.
Qui és, el seu personatge, Alberto Saporito?
El protagonista Alberto Saporito se sent un testimoni tràgicament còmplice en el moment de l'incident, sense poder fer res per redimir-se. Incapaç de distingir la realitat del somni de la veritable realitat que l'envolta, cosa que el pressiona sense treva. Un personatge-home que sembla baixar de l'escenari per estar més a prop de l'audiència per dir-li que la història que està explicant va sobre ella mateixa. Salvant les distàncies, crec que tots els personatges que he interpretat en el cinema tenien alguna cosa d'urgent a suggerir al públic.
Quan vaig començar, a mitjans anys 70, amb altres companys estudiants, en una petitat ciutat com Caserta, esperava que passés tot el que passa en el teatre. El cinema va venir després, com una grata sorpresa, després de fer els 40. El compromís i el sacrifici són sempre sobre la base dels resultats que s'obtenen. En el teatre, després de 25 anys amb la meva companyia Teatri Uniti, m'enfronto a drames clàssics i contemporanis, sortint a escena durant mesos per Itàlia i tot el món. El cinema és una activitat paral·lela que faig de manera rendible i per plaer, sovint a l'estiu, triant amb cura tant els textos com els autors que em proposen.
Ho he de dir: vaig flipar amb 'La grande bellezza', un dels seus últims films. Com t'ho vas fer per ficar-te en la pell de Jep Gambardella?
En Jep és un cínic sentimental, decebut, com molta gent. Un home de províncies que va anar a la conquesta de la gran ciutat amb resultats poc satisfactoris. La seva mirada actua com un filtre als aspectes conscient d'un món del quan no en podem estar orgullosos. A Itàlia, però no només a Itàlia.Paolo Sorrentino em va donar un personatge meravellós, construït damunt meu com un vestit fet a mida.
Creus que Itàlia és la societat decadent més bella d'Europa? Sembles un expert en la matèria després de 'Gomorra', 'Viva la libertà', 'La grande bellezza'...
Crec que la crisi que estem vivint és comuna a molts altres països i que el cinema i altres arts seran, com en el passat, l'expressió necessària.
Lluís Pasqual, director del Lliure, diu que Nàpols és la millor escola de teatre del món.
Jo sempre dic que per un actor, haver nascut a Nàpols, suposa una sort especial. La ciutat és per mi una Comédie Française a l'aire lliure. Però el valor principal del teatre i en part també del cinema d'avui és el que té d'assemblea civil per posar l'home en el centre i la comunicació profunda, tot afavorint una reflexió cada cop més necessària en un moment en què estem, cada cop més, envoltats de confusió i soroll.