Els 10 anys de Parking Shakespeare

La proposta de Marc Rosich (director convidat de Parking Shakespeare) és neta, essencial, lliure del pes metateatral de la troballa del manuscrit i la biografia de l'autor que solen contaminar moltes posades en escena, embriagades davant la possibilitat de tancar el missatge inacabat de Büchner. Rosich en canvi opta per reconduir la tragèdia cap a un entorn més proper a la literatura de postguerra alemanya, com un ressò de l'univers de Günter Grass. El centre del muntatge està ocupat pels personatges i les seves miserables vides. I potser per la mirada alerta –una mica allunyada de la realitat– de l'infant que creix en aquest lloc trist, obligat a deixar-se bressolar per una cançó de bressol que funciona com a mordassa contra el mal de viure.

Si tinguessin totes les facilitats això seria Shakespeare in the Park i l'Estació del Nord Central Park. Sense totes elles –aquesta és la prodigiosa realitat– el que hi ha és una bona feina per adaptar l'autor a les circumstàncies, un sisè sentit actoral cada vegada més depurat per controlar millor l'especificitat de l'espai i l'audiència, un gust per la senzillesa i la proximitat, i un gran plaer pel joc teatral. Com els directors són figures canviants (Israel Solà per a aquest nou 'Molt soroll per res'), cal pensar que els mèrits que els identifiquen estan permanentment instal·lats en els membres de la companyia, ara també entrenats en els seus projectes hivernals, com el magnífic 'Woyzeck'.

Parking Shakespeare –aquesta vegada dirigits per Iban Beltran– ha agafat aquest excel·lent text de Simon Stephens per créixer com a companyia, a l'altura del seu 'Woyzeck'. La proposta (quatre monòlegs i dos diàlegs) és teatre nu, directe que confia tant en el poder del relat com en els petits gestos que afegeixen valor i significat a la paraula. Immersos en un espai blanc i plastificat, desgranen històries de solitud, supervivència i ràbia; protagonistes d'una rutina que domina els seus pensaments fins i tot en episodis i relacions excepcionals.

Fi de 'Déu és bellesa' i toca ordenar una mica el remolí d’imatges que s’han concentrat al Maldà. Primer esbrinar qui és Vilho Lampi; després saber qui és Paavo Rintala i Kristian Smeds. Amb Google com a guia aviat es reuneixen les dades necessàries per assegurar que Parking Shakespeare i Alícia Gorina –la seva directora convidada d’hivern– s’han convertit en ambaixadors del prestigi artístic de Finlàndia: un pintor de ment inquieta que va acabar llançant-se des d’un pont, un prolífic escriptor i teòleg, i un dels dramaturgs i directors d’escena amb més predicament entre els teatres escandinaus i centreeuropeus.

A l'estiu toca convertir 'Les alegres casades de Windsor' en un sainet fresc que sense manies barreja els referents 'eastender' (classe mitjana-baixa anglesa poc refinada i gust discutible, que es riu a riallades amb Benny Hill) amb la festa setantera i costumista de la Cubana. Un festival de motius pop, muscleres i licra –al so de 'Pajaritos a ballar' de Maria Jesús, la reina de Benidorm– per a una comèdia directa en què triomfen amb claredat les tres comares, amb la llengua aturullada de Mireia Cirera al capdavant.

Aquest any toca Treballs d’amor perduts, una obra que ha de tenir latent un gen de teatre musical, ja que pocs muntatges es resisteixen a potenciar l’aire de comèdia romàntica clàssica que aflora tan aviat com irrompen a escena la princesa i les seves damisel·les per fúmer enlaire el recolliment espiritual del rei i dels seus companys. La versió que dirigeix Marilia Samper és lleugera, divertida, adaptada a la naturalitat del concepte que proposa la companyia, lliure per empeltar en la trama una picada d’ullet a l’actualitat o un entremès de Cervantes. Una llibertat també utilitzada per definir els personatges amb més o menys caricatura. Una festa d’art popular, com si García Lorca hagués aparcat prop de La Barraca i espiés entre els til·lers.

Veure com un nen engoleix pels ulls una història que li agrada és una visió increïble. Un nen envoltat d'adults en una obra que no està pensada per satisfer les seves expectatives infantils. Hi ha cançons, duels amb espases, embolics d'amor, identitats falses, patans, ducs, bufons, cavallers i dames desterrats en un bosc. Una comèdia que ho té tot per captar l'atenció de l'espectador en una tarda d'estiu en un parc de Barcelona. És cert, el text és de Shakespeare –alleugerit per a l'ocasió estival– i la proposta és una incipient tradició avalada per la bona tropa de Parking Shakespeare i el seu director convidat. Aquest any toca 'Al vostre gust', dirigida per Llàtzer Garcia.