Jordi Casanovas retrata 'Vilafranca'

D'entrada, el plànol de situació: Diada de Sant Fèlix (30 d'agost) de 1999, amb una família que dina per festa major. Una família de classe mitjana, que podria representar el 70% del país, amb avis, germans, néts i algun espectador extern. Jordi Casanovas tanca així l'exploració de la identitat catalana que va engegar amb 'Una història catalana' i va continuar amb 'Pàtria'. Per fer-ho, ha marxat al seu poble, un lloc on disposava de dades pròximes, personatges reals que li permetien posar la força en les vides íntimes, més que en la trama, com havia treballat fins ara. "He fet un treball gairebé hiperrealista, poc ficcionat, amb molt detall", ens confessa.

'Vilafranca', de fet, havia d'obrir la trilogia, però fa cinc anys, diu, no disposava de prou bagatge personal per enfrontar-se a si mateix, per escriure del seu entorn immediat. "Aquí hi ha molt d'estómac, i molta memòria -admet Casanovas-. En aquests moments de la meva vida puc prendre el risc de fer servir una material més proper a mi. Hi ha molt de mi, a 'Vilafranca'. Fins al punt que alguns personatges són totalment reconeixibles".

Tot plegat ha convertit aquesta trilogia en un mirall, un indret on d'aquí a vint anys podrem mirar-nos i saber com érem els catalans de primers de segle XXI, així com anem a Txékhov per saber com era la Rússia de finals del XIX, o a Tennessee Williams per observar els Estats Units de mitjans del segle XX. Ell afegeix la figura de l'irlandès Brian Friel a l'hora de convertir un món ultralocal en universal.

Li preguntem si n'ha tret alguna conclusió, sobre la nostra identitat. Primer, li diem si som el poble del 'vol i dol'. I hi està d'acord: "Som un poble que aspira a coses i potser no entén que aquesta aspiració implica certes renúncies. Existeix la lluita eterna entre el conservadorisme i la modernitat, cosa que intento reflectir a 'Vilafranca'". I després li preguntem sobre la corrupció, un altre tema recurrent de la trilogia: "La corrupció, aquí, no sols és sistèmica, sinó que és endèmica".

Que la trama central de l'obra passi el 1999 i no al 2015 li ha permès, a més, projectar una mirada més neta sobre l'aquí i ara, sense por a què la peça caduqui l'endemà de l'estrena. Serà un èxit segur.