El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona

Albert Serra abraça la polèmica, o més aviat se li'n refot. “M'importa allò que la gent opini des d'un punt de vista artístic, el que creguin de la tauromàquia abans o després de veure la pel·lícula m'és absolutament igual”, deia Albert Serra després de presentar la seva darrera pel·lícula al Festival de Sant Sebastià, d'on es va endur la Concha d'Or. Amb les eines del documental, el primer de la seva carrera, Serra es converteix en l'ombra del torero peruà Andrés Roca Rey i dels seus subalterns, seguint-lo en un grapat de corrides, retratant-lo en el seu permanent cara a cara amb la mort.

La càmera del cineasta enregistra uns quants ensurts en forma de rebolcades i enganxades, i, òbviament, també ofereix una mirada crua, sense additius, mostrant la sang i les ferides, finalment l'estocada definitiva que porta a la mort de l'animal. Serra no jutja, més aviat posa el focus en la bellesa i la poètica d'un art per alguns, d'un acte violent i sanguinari per la majoria. El mateix cineasta ha reconegut que a Roca Rey no li va agradar la pel·lícula, una dada que convida els antitaurins a prioritzar la seva curiositat cinèfila per damunt dels prejudicis.

Dir.: Albert Serra (Espanya, 2024). 125 min. Estrena: 7 de març

Han hagut de passar sis anys des del boom, i el grapat d'Oscars, de Paràsits per tornar a veure una pel·lícula de Bong Joon-ho. El cineasta coreà salta a Hollywood amb la mateixa barreja de crítica sociopolítica i humor negre que ha proposat en els darrers anys. En la línia de Trencaneu (2013), Joon-ho presenta una paràbola futurista fonamentada en les eines de la ciència-ficció que diu molt sobre el nostre món: la seva esmolada mirada comença amb una missió de colonització d'un planeta gelat, finançada per un polític que és una indissimulada paròdia de Donald Trump. I, en aquesta conquesta de l'espai, és fonamental la feina dels anomenats “prescindibles”, gent com el protagonista, un paio desesperat convertit en una mena de rata de laboratori amb qui experimentar els efectes de l'atmosfera del nou planeta, o l'impacte de tot allò que ideen els científics que formen part de l'expedició.

La mort no és cap problema, perquè una gegantina impressora 3D crea un clon del “prescindible” en qüestió, per continuar fent de conillet d'índies. A partir d'aquí, Bong Joon-ho dispara a tort i a dret, posant en el punt de mira el capitalisme salvatge i el poder deshumanitzador d'oligarques i polítics titella alimentats per les seves ànsies de conquesta, en una sàtira plena de personatges quasi caricaturescos. Robert Pattinson interpreta fins a divuit versions de Mickey, el protagonista, i l'acompanyen Mark Ruffalo i Toni Collette. Els Paràsits arriben fins a l'espai exterior.

Dir.: Bong Joon-ho (EUA, 2024). 137 min. Estrena: 7 de març

Jaime Rosales, director de La soledad o Girasoles silvestres, reivindica la llibertat d'elecció, en l'art i en la vida, amb la seva nova pel·lícula. Disfressada d'història d'amor juvenil, a partir de la trobada entre una noia que acaba de perdre la seva mare i que només pensa a acabar l'institut i marxar de la petita vila de la Bretanya on viu (i que dona títol a la pel·lícula), i un nou company de classe, sofisticat i amb ànima de poeta, acabat d'arribar de París. L'atracció inicial es trobarà amb un munt d'obstacles, fins a col·locar els personatges en una transcendental disjuntiva.

Potser l'argument farà pensar en una aproximació convencional, però res més allunyat de la realitat: Jaime Rosales aposta per la radicalitat en l'expressió artística, i utilitza un seguit de recursos (com el salt del color al blanc i negre o els canvis de format) que no estan necessàriament relacionats amb la narrativa. D'aquesta manera, reivindica una arbitrarietat que simbolitza la seva llibertat artística. I això sí que és coherent amb una trama que, com dèiem al principi, es capbussa en les conseqüències de les nostres decisions, preses, un cop més, amb llibertat plena. Els joves i magnífics Amanthe Audiard i Samuel Kircher protagonitzen el film, que també compta amb Melanie Thierry i Àlex Brendemühl.

Dir.: Jaime Rosales (Espanya-França, 2025). 124 min. Estrena: 14 de març

La pèrdua i el dol infantil, compartir emocions com a forma de sanació, gestionar les expectatives... són alguns dels temes que s'aborden a Wolfgang (Extraordinari), la tragicomèdia amb aires de feel-good movie que adapta la novel·la homònima de Laia Aguilar i dirigeix Javier Ruiz Caldera (3 bodas de más, Anacleto agente secreto). Rodada en català, la pel·lícula proposa el xoc de personalitats entre un nen superdotat amb un trastorn de l'espectre autista i un extraordinari talent tocant el piano i el seu pare, un actor no gaire exitós, vanitós i absent i a qui no coneixia, i que s'ha de fer càrrec del nano després de la mort de la mare, assumint la seva última voluntat. Amb Miki Esparbé i el debutant Jordi Catalán a la pell de pare i fill, i amb un repartiment que inclou Anna Castillo, Berto Romero (actor fetitxe de Ruiz Caldera) i una Àngels Gonyalons que es reivindica en un món, el del cinema, que li ha donat molt poques oportunitats.

Dir.: Javier Ruiz Caldera (Espanya, 2025). 110 min. Estrena: 14 de març

Mentre celebrem el retorn a primera línia cinematogràfica de Demi Moore i Adrien Brody, també cal posar el focus en una altra reivindicació: la que Gia Coppola (neta de Francis i neboda de Sophia) proposa sobre algú a qui no van permetre sortir de l'encaix de símbol sexual. Pamela Anderson, eterna vigilant de la platja per tota una generació, és la protagonista d'aquesta història sobre la decadència i el pas d'un temps que no tornarà. El seu personatge és el d'una ballarina d'un local de Las Vegas que, arribats als 50, veu com la maduresa no encaixa en un món de poca roba i molt desig.

Shelly/Pamela ha de confrontar les conseqüències de tants anys dedicats a ella mateixa, en aquell moment de prendre consciència que tot plegat ha estat, probablement, un gran error sense solució. Tenir una filla semi abandonada a qui se li acumulen els retrets servirà de mirall per aquesta dona sense gaire esperança a revertir la situació. Anderson entoma el paper de la seva vida i brilla, demostrant l'error d'una indústria que sempre la va tractar com un tros de carn. Jason Schwartzman i una magnífica Jamie Lee Curtis l'acompanyen en aquest honest relat sobre segones oportunitats que mai no arriben.

Dir.: Gia Coppola (EUA, 2024). 86 min. Estrena: 14 de març

Amb la tendresa per bandera i amb un sentit de l'humor que és segell de marca, Borja Cobeaga escriu sobre la paternitat i una manera d'entendre-la absolutament transformada respecte al moment en què situa la història de Los aitas, l'any 1989, el de la caiguda del mur de Berlín. La cita històrica no és gratuïta, perquè alguna cosa hi té a veure amb l'argument.

Els protagonistes de la pel·lícula fan un viatge en autocar fins a la capital alemanya des de Bilbao: quatre pares de família, víctimes d'acomiadaments massius en plena crisi industrial, acompanyen les seves filles, que formen part d'un equip de gimnàstica esportiva amb un campionat per endavant.

El director de Pagafantas i Negociador (i de la sèrie acabada d'estrenar Su majestad) fa una mirada ferotge però plena d'afecte cap a aquesta darrera generació de pares més aviat absents, molt poc implicats en l'educació i la criança dels seus fills, als quals interpreten Quim Gutiérrez, Juan Diego Botto, Iñaki Ardanaz i Mikel Losada.

Dir.: Borja Cobeaga (Espanya, 2025). 88 min. Estrena: 21 de març

Ara que triomfa amb la sèrie de Netflix Día cero, Robert De Niro presenta la que ell mateix defineix com una de les millors feines de la seva carrera. És probable que el repte d'interpretar dos personatges en una mateixa pel·lícula hagi estat majúscul, en aquest moment professional on, de vegades, sembla que navegui amb el pilot automàtic. A The Alto Knights, De Niro dos gàngsters reals: Vito Genovese i Frank Costello, antics aliats i enemics mortals en un enfrontament que canviaria la història del crim organitzat als Estats Units. Quarta col·laboració entre l'actor i el cineasta Barry Levinson (després de títols com La cortina de fum), i enèsima incursió de De Niro en el cinema de mafiosos, la pel·lícula tracta de recuperar l'èpica i l'abast de clàssics del gènere.

Dir.: Barry Levinson (EUA, 2025). 120 min. Estrena: 21 de febrer

Un dels debuts de l'any, en el cinema català i espanyol, és el de Gemma Blasco, que s'estrena com a directora de llargs amb una pel·lícula que és tot un crit de ràbia. Posant el focus en les violències sexuals masclistes, la cineasta ens fa travessar la foscor de la mà de la protagonista de la seva història. Interpretada per una superlativa Ángela Cervantes, l'Alexandra pateix una violació d'algú que coneix, però que no ha vist en el moment de l'agressió. Quan li ho confessa al seu germà (un entregadíssim Àlex Monner), la seva testosterònica reacció és, primer, la de qüestionar-la i culpabilitzar-la, i, després, la de voler ser l'executor de la venjança.

Amb una posada en escena ferotge, molta càmera en mà enganxada al dolor i al patiment de l'Alexandra, La fúria vol posar el focus en el mal acompanyament de l'entorn de persones que han patit un trauma d'aquestes característiques, afegint-hi una interessant reflexió sobre el poder sanador de l'art i, en aquest cas, del teatre (la protagonista és actriu de professió i acaba de ser escollida per interpretar Medea) i esdevé un incòmode, però necessari cop de puny que desperta consciències i ens fa obrir els ulls.

Dir.: Gemma Blasco (Espanya, 2025). 108 min. Estrena: 28 de març

Va ser la flamant guanyadora del Premi del Públic al darrer festival de Sant Sebastià, amb una puntuació de rècord basada en les valoracions dels espectadors. Té la seva lògica, perquè aquesta dramedy utilitza una tendresa que mai és embafadora, però sí tremendament emotiva, per explicar la història d'un prestigiós director d'orquestra que, quan, després de rebre una mala notícia en forma de diagnòstic mèdic, descobreix que és adoptat i que té un germà.

A partir d'aquí, el director i guionista Emmanuel Courcol (El triunfo) construeix un relat sobre la identitat i els orígens, però que també parla de la dignitat de la classe treballadora en un món que no té cap compassió pels més dèbils. Courcol sap evitar, i no era fàcil, els excessos de sucre i la sensibleria barata sense perdre mai la capacitat de tocar el cor del personal. Les acurades interpretacions de Benjamin Lavernhe i Pierre Lottin, els dos germans que ignoraven ser-ho, ajuda que Por todo lo alto sigui una d'aquelles pel·lícules perfectes per recomanar, sense por de fallar, a un ampli espectre de coneguts i saludats.

Dir.: Emmanuel Courcol (França, 2024). 103 min. Estrena: 28 de març

Entre el noir i la ciència-ficció, i amb alguns insòlits elements onírics, Una ballena demostra que hi ha creadors inclassificables, com Pablo Hernando (autor de La tumba de Bruce Lee i Esa sensación), i un cinema que no s'assembla a cap altre cinema. La pel·lícula ens situa en un Bilbao emboirat, perfecte per construir una atmosfera suggeridora i misteriosa, en una trama que inclou dos homes poderosos que competeixen pel domini del port per tal de controlar el contraban i el tràfic, i una assassina a sou que mata sense deixar ni pistes ni rastres.

Amb Ingrid García-Jonsson i un Ramon Barea que, per fi, gaudeix d'un personatge protagonista, Una ballena navega per aigües que, de vegades, desconcerten el personal. Amb referències directes a dos autors de cognom Melville, Herman i Moby Dick per una banda, Jean-Pierre i El samurai per l'altra, la pel·lícula es va presentar al Festival de Sitges i és una raresa que val la pena descobrir.

Dir.: Pablo Hernando (Espanya, 2024). 108 min. Estrena: 28 de març