La millor guia de Barcelona

L’Helena i la Carlota són dues germanes de Barcelona. Comparteixen sang, una energia encomanable i dues passions: la lectura i la bona teca. I malgrat les dues treballen el sector del màrqueting, ara fa un any que van decidir començar un projecte compartit, en les seves estones lliures, que transformés els seus interessos en un espai de trobada. El resultat? Un club de lectura gastronòmic que porta el nom de La Sobretaula.   

Si passegeu pel centre de Ciutat Vella, potser topeu amb una finestra especial on sempre hi ha una obra d'art exposada. Si la trobeu, fixeu-vos-hi encara més: descobrireu que només s'hi exposen peces fetes per dones. La vitrina és una iniciativa de la Fundació Úniques, un espai situat al barri Gòtic (carrer de les Magdalenes, 2) que va néixer amb una missió concreta, la de "rectificar el passat de l'art i modificar el present i el futur de les dones artistes". Aquestes són les paraules que fa servir la directora del projecte, la Natàlia Foguet, per descriure'l. Des que va obrir les persianes l'abril de 2024, la Fundació Úniques ha despertat l'interès de més de 300 artistes, demostrant que el circuit de l'art contemporani encara té molts deures pendents pel que fa a la igualtat. Foguet ho té clar, cal promoure l'art de dones que sempre han estat menys representades en les col·leccions públiques i privades, per acabar impactant al públic: "Volem contribuir al fet que, d’una manera militant, la població s'adoni que pot veure exposicions només de dones". A més, cada exposició sempre va a càrrec d'una comissària, per posar també en relleu el valor d'aquest rol en el món de l'art.  A més, a la fundació entenen que l'art no ha de ser un espai tancat. Per això, el projecte de "La Finestra" funciona en paral·lel a les exposicions comissariades de l'interior, L'objectiu és que el que es veu des de fora generi prou curiositat per convidar a tothom a entrar, de forma totalment gratuïta i, tal com explica la directora, "descobrir que les artistes parlen de temes que ens afecten a tots, des de la gestió de l'aigua fins a la tecnologia". Es tracta, doncs, d’un aparador artístic pensat per connectar directament amb els vianants que vol visibilitzar el talent femení.  Ara, la finestra llueix una pintura de  l'artista internacional Eva Armisén. Tot i ser originària de Saragossa, l'Armisén està profundament arrelada a Barcelona i s'ha convertit en una de les creadores amb més projecció de l'Estat, amb exposicions en metròpolis com Seül o Los Angeles. La proposta que veurem a l'aparador és una ampliació de la seva exposició 'La Vida Pintada', que també es pot visitar al Cercle Reial Artístic, on demostra que ha sabut adaptar el seu llenguatge a objectes quotidians.  View this post on Instagram A post shared by FUNDACIÓ ÚNIQUES (@fundaciouniques.art) Ah, i si la proposta de "La finestra" us sedueix i decidiu travessar el llindar, a l'interior de la fundació hi trobareu una exposició comissariada per Montse Badia on, sota el títol Cartografies d'aigua, s'exposen peces de creadores contemporànies que s'han relacionat amb aquest element des de diferents angles. Hi ha obres d'Anna Dot, Caterina Miralles Tagliabue, Stella Rahola Matutes i Fina Miralles.  Aquesta Santa Eulàlia arriba carregada d’activitats. Aquí et deixem una selecció de propostes amb gegants, bestiari infantil, concerts i molt més.

El Poble-Sec vol convertir-se en el nou epicentre cultural i social del flamenc a Barcelona. El barri s’omplirà de tallers, actuacions, juergas i trobades de tota mena sota la batuta d’Edgar Platón i Noemí Osorio, fundadors de l’acabada de néixer Penya Flamenca del Poble-Sec. La presentació d’aquesta nova entitat, que no té una seu fixa, va ser a la bodega La Belter, al carrer Nou de la Rambla, un espai que formarà part del teixit d’establiments que dinamitzaran les activitats de la penya i agitaran la vida cultural del barri.  L'objectiu, explica Platón, que és guitarrista de formació és "que la penya sigui un punt de trobada obert, viu i arrelat al Poble-sec, on el flamenc es visqui en totes les seves formes: el cante, el toque, el ball, la paraula i la convivència". Platón és veí del barri i va veure clar que l'ànima popular del Poble-sec era el brou de cultiu perfecte per al projecte, així que va posar-se a treballar la relació amb espais emblemàtics com el Centre Cívic Albareda o el Sortidor per fer arrancar la nova penya.  Amb un format itinerant i molt participatiu, la Penya Flamenca del Poble-Sec oferirà tallers de guitarra, ball i palmas, així com concerts íntims i sortides als tablaos de la ciutat. “La idea és que la gent que no coneix el flamenc s’hi acosti de manera lúdica”, diu Platón, “i que després puguin participar a les juergas que organitzarem”.  Però, què és una juerga? I què la fa especial? Platón explica que són festes, sí, però la gràcia rau en el fet que “no hi ha separació entre el públic i l’escenari, sinó que hi participa tothom, tant els artistes com els que no ho són”. El que volen des de la Penya Flamenca Poble-Sec és que els artistes vagin al barri, sí, però també “que vinguin aquells que no tenen coneixement del Flamenc”. I per això les juergas són essencials, perquè tothom participi d’aquesta cultura a partir del que ha après en un context d’esbarjo.  Eugènia GüellLa Belter La penya tot just acaba de néixer, però ja té la mirada posada en futurs acords amb llocs icònics com El Molino. A part dels cursos i els tallers, també preparen una bateria d’actuacions de flamenc on tothom hi és convidat, entre les quals hi haurà festes dedicades a la rumba a La Belter, aquesta bodega que honora el gènere i que és plena de fotografies de grans noms del flamenc, cada primer divendres del mes. Aquest 5 de desembre donen el tret de sortida.  “Les nostres activitats neixen amb la voluntat de mantenir viva la tradició i, al mateix temps, donar espai a les noves generacions de flamencs i flamenques" explica Platón, que vol reivindicar el flamenc com a part de la cultura barcelonina. “Ja fa més de cent cinquanta anys que el tenim a Barcelona i és de tothom: ningú s’hi ha de sentir forà”, sentencia.

Alguns fragments d’una instal·lació que fa poc lluïa l’Espai 13 de la Fundació Miró ara són sobre una taula que presideix l’espai. Som al taller de l’artista, investigadora i activista sorda Hac Vinent, que es troba a l’interior de la fàbrica de creació L’Escocesa, al Poblenou. Normalment, els estudis dels artistes són llocs privats, reservats per a la creació i l’experimentació que requereix l’art abans de ser exposat, però la secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès ha decidit que també poden ser indrets d’interès per al públic.  Rita RoigTaller d'Hac Vinent “Estem acostumats a veure l’obra d’art, però no el procés o el lloc on ha estat creada”, explica l’Alba Font, ponent d’Arts Visuals de l’Ateneu. Per mostrar aquesta cara desconeguda de l’art contemporani han impulsat el cicle Talent Ixent, un programa de visites a tallers de creadors catalans que té la intenció de divulgar sobre art ensenyant allò que sovint no es veu. La proposta ja ha permès al públic (les visites són per a socis i no-socis de l’Ateneu) visitar tallers com el dels pintors Jan Vallverdú o Diego Hernández.  Hac Vinent, fa cinc anys que treballa des de la fàbrica de creació La Escocesa i té el seu taller allà. L’espai és ple de materials i peces que han estat exposades en centres d’art, com les de l’exposició Accident de la Fundació Miró. “En aquesta mostra vaig treballar entorn la idea del plaer: sovint, els cossos de les persones discapacitades s’associen amb el dolor i la incomoditat. Volia trencar amb la idea que els cossos “disca” són poc desitjables”, indica l’artista.   Rita RoigEspais comuns de La Escocesa “Jo treballo amb formats molt diversos, des de l’escultura a la instal·lació, passant pel vídeo i per la performance, cada projecte té una forma o una altra en funció de la temàtica”, explica Hac Vinent. L’artista, però, considera que la seva obra queda homogeneïtzada per la seva pròpia mirada del món com a persona sorda i “disca”. “Tots els meus projectes estan travessats per l’anticapacitisme”, afegeix.  Hac Vinent va entrar al món de l’art contemporani després de matricular-se a la carrera de Sociologia i adonar-se que els estudis que havia escollit no eren accessibles per a una persona sorda. Ara, amb la seva pràctica aprofundeix en aspectes de la construcció identitària dels cossos amb diversitat funcional, però agraeix poder mostrar el seu treball des d’un altre angle, com en aquestes visites de Talent Ixent. “M’agrada poder fer l’art més accessible a tothom i allunyar-lo de la idea elitista a què sovint l’hem vinculat. L’art es pot viure de diferents maneres, una pot ser anar a exposicions, però fer-ho coneixent l’artista i el seu espai de treball em sembla molt interessant”, reflexiona.  El programa de visites Talent Ixent continuarà programant aquestes trobades amb creadors en els seus espais de treball durant l’any i l’Ateneu té previst visitar també els estudis dels creadors Albert Gironès, Sara Bonache i Helena Laguna pròximament. Vols veure més art? Aquestes són les millors exposicions de Barcelona. 

A Barcelona passa que et trobes algú que fa temps que no veus, però que viu no gaire lluny d’on vius tu, i us dieu: “hem de quedar un dia!”, per no tornar-vos a veure fins al cap de sis mesos. Ara bé, davant de la realitat d’una ciutat amb un bullici infinit i plena de feina a vessar, podem lamentar-nos o podem comprometre’ns a trobar-nos amb la gent que estimem per fer alguna cosa de profit. Els integrants de Vettejous han optat per aquesta segona opció i ja fa més de trenta anys que, dijous sí i dijous també, es troben per fer allò que més els agrada: caminar.  Vettejous ve de “veterans dels dijous”. El grup va néixer el 3 de març de 1994 a Collserola, amb una primera sortida fins a l’ermita de Sant Medir en què hi van participar una desena de persones. D’aquesta proposta senzilla -sortir a fer una excursió ben a prop de Barcelona- en va sorgir un costum que encara dura. Primer, feien excursions per la serra de Collserola, que els caps de setmana ja estava prou massificada, però entre setmana oferia excursions més tranquil·les i menys concorregudes. Aviat, les trobades es van anar diversificant i els veterans senderistes van expandir la seva àrea d’actuació. Ara, els caminaires es troben cada dijous plogui, nevi o faci sol per descobrir racons de Catalunya a cop de bota. “Tenim en comú que tots som jubilats: qui més pot sortir d’excursió un dijous?”, expliquen.   I com funciona la cosa? Doncs fàcil: cada dijous hi ha excursió. La ruta la proposa algú del grup, es comparteix i tothom que vulgui s’hi pot afegir. Per apuntar-se als Vettejous no hi ha quotes ni burocràcia: només calen ganes de caminar. Tot i que es tracta d’un grup independent, per sortir a caminar si que cal estar federat amb algun centre excursionista, pel simple fet d’estar vinculat a l’assegurança mèdica. D’integrants n’hi ha de tota mena: senderistes experts, gent que va passar la seva joventut fent alta muntanya, caminaries recreacionals i persones que, després de jubilar-se, han decidit que calia sortir a la natura. Però darrere d’aquesta iniciativa d’aparença casual hi ha moltíssima feina.  Les sortides són variades, des de rutes suaus fins a travesses més exigents, i moltes ja han quedat penjades a Wikiloc amb el segell “fet amb els Vettejous”. Els encarregats de proposar una ruta sempre fan una expedició de prova per comprovar que els camins siguin segurs, i després fan de líders a la resta del grup. Les sortides poden oscil·lar entre una caminada fins a l’Església de Sant Medir o el Pi d'en Xandri, fins a fer el cim del Matagalls. Ara bé, com ens podem imaginar, l’èxit de les trobades va més enllà de l’activitat estrictament excursionista.  Els Vettejous són sobretot trobades socials: caminar junts per fer amics, posar-se al dia i, de pas, veure món. I així és com, per molts barcelonins amants de la natura, un dijous qualsevol pot acabar sent una petita aventura compartida, amb paisatges nous i converses entre persones jubilades, moltes de les quals viuen soles i no tenen gaires espais d’oci i socialització. La Rosa Vilalta, de 82 anys, ho relata així: “Els japonesos en diuen ‘banys de bosc’, però aquí s’ha fet tota la vida. A més, és una oportunitat per parlar de la teva vida i les teves experiències amb altra gent mentre fas excursions a la teva mida. A la nostra edat ja no ens cal demostrar res!”.  És per aquest motiu que amb els anys, els Vettejous han esdevingut gairebé una institució de l’excursionisme català. Són la prova que la constància pot ser divertida i que, a vegades, n’hi ha prou amb reservar-se un dijous per descobrir que el país és molt més gran del que sembla al mapa, i sortir de l’excursió més connectats amb la natura que tenim a la vora, però també amb la comunitat que ens envolta. T'agrada caminar? Potser t'agradaria visitar els jardins més bonics de Barcelona. 

A l’estiu, Barcelona bull de festes majors: de Sants a Gràcia, del Poblenou a Horta, cada barri es guarneix amb les seves millors gales i treu a passejar mil expressions de la cultura popular barcelonina. I just quan les banderoles i els envelats encara no s’han despenjat del tot, ja som a les portes de la Mercè, la gran cita festiva de la ciutat. Per parlar de gegants, correfocs, castells i tradicions, entrevistem a l’exdirector de la Casa dels Entremesos i actual vocal d'actes i activitats d’aquesta institució que conserva i aviva la cultura popular barcelonina. Xavier Cordomí és una veu de referència en el món de la cultura popular i coneix en profunditat la tradició festiva de la ciutat que tant estimem. 

Hem entrat per unes grans portes de fusta al que sembla un magatzem de dimensions interminables. No hi ha gaire llum i intuïm objectes, mobles i altres andròmines cobertes per una capa de pols. Quan la Cristina Thió encén el llum, és impossible no quedar-se amb un pam de nas: cadires de tota mena pengen dels sostres on també hi ha motllures de guix com les dels pisos de l’Eixample, mobles antics, reproduccions de làpides, pots de pintura, rajoles hidràuliques…i una carrossa suspesa d’una biga. “És un carruatge del segle XVIII, que prové d’Olot!”, explica Thió. “Si us hi fixeu encara s’hi poden veure les pintures”, afegeix. I nosaltres acluquem els ulls per afilar la vista i descobrir com la fusta deixa veure un festival de colors apagats pel pas del temps. El seu local, ple d'objectes antics, és només la conseqüència de trenta anys de feina als edificis de la nostra ciutat.  Rita RoigChroma Restauració “La gent no s’imagina el que hi pot haver darrere d’una façana anònima”, ens adverteix Cristina Thió. Llicenciada en Belles Arts, fa trenta anys que lidera una empresa que es dedica a restaurar el patrimoni arquitectònic català. Pel camí, ha vist les cases més boniques de la ciutat i n’ha reconegut la bellesa: “Motllures, esgrafiats, pintures, frescos, treballs de forja i de fosa, cornises, mènsules… tot és bonic, encara que sigui d’una casa que ningú reconeix”. Ens ho diu una experta: hi ha art més enllà de la Casa Batlló i tot el patrimoni arquitectònic de la ciutat, absolutament tot, s’hauria de protegir. Per què? “Tot el que s’ha construït aquí ho han fet persones amb un ofici i un coneixement valuosíssim. I tot el que hem construït és susceptible de ser estimat”, sentencia.  Rita RoigChroma Restauració Partint d’aquesta premissa, Thió i el seu equip reben encàrrecs d’arquitectes, de particulars, de presidents d’escala, d’Ajuntaments i altres institucions que volen restaurar algun aspecte d’un edifici per retornar-lo a la seva esplendor original. És una feina molt semblant a la de desenterrar tresors: “A vegades fas els estudis d’un edifici humil i descobreixes que sota l’última capa de pintura hi ha un patrimoni magnífic”, explica la restauradora. La seva empresa es diu Chroma Restauració i va néixer l’any 1991, fruit d’una il·lusió de tres amigues que sortien de la facultat de Belles Arts amb ganes de restaurar-ho absolutament tot. “A elles els interessaven més les pintures i el mobiliari, i a mi més l’arquitectura, així que al final ens vam acabar separant”.  "Ara tot té caducitat, però abans les coses es construïen perquè fossin eternes” Chroma RestauracióChroma Restauració La majoria de treballs es fan in situ, als mateixos edificis. Cada cas requereix una tècnica concreta que s’ha de dominar: “Hem restaurat patrimoni romà, barroc, neoclàssic, isabelí, modernista, noucentista… ho he tocat tot!”, riu la restauradora. La seva feina consisteix a aplicar tècniques antigues, de més de quatre-cents anys d’història, però pensades per a sobreviure tota mena de circumstàncies. “Tu vas a una botiga de pintures i no hi ha cap producte que duri un segle sencer! Ara, tot té caducitat, però abans es construïen les coses perquè fossin eternes”. La seva missió és recuperar la bellesa dels edificis, sí, però també allargar-los la vida com un metge que, a part de curar-te una malaltia, et dona pautes perquè tinguis una vida llarga i sana, de qualitat.  Chroma RestauracióChroma Restauració Restaurar, de fet, té quelcom quirúrgic. “Quan agafem un edifici està tan maltractat… cal anar amb molta cura: Ara, per exemple, hem restaurat un edifici que el balcó tenia 15 capes de vernís”. Són treballs complexos perquè, encara que no ho sembli, treure és molt més complicat que afegir: “Has de saber retirar sense que se’n vagi la capa de pintura original, i no tothom té aquesta tècnica”. Per això, a Chroma Restauració també formen professionals en tècniques que, durant un temps, semblava que desapareixerien per sempre.  Chroma RestauracióChroma Restauració Tornem al taller. Després d’haver tafanejat tots els racons del passadís, arribem a una zona il·luminada on els restauradors treballen en diversos projectes. Algú està fent un panell amb trencadís. Al costat, algú altre treballa amb el cap d’un fanal que es veu que ve del Tibidabo. Piquen al timbre i dues treballadores s’emocionen amb el paquet que arriba: és un mirall enorme, daurat, una cornucòpia, que han de deixar com nova. La Cristina acaba per fer-nos una llista de tots els edificis de la ciutat on ha tret el cap per a restaurar-ne algun aspecte: han anat al Born, als vestíbuls modernistes de l’Eixample, a les façanes esgrafiades de prop de la Via Laietana i, sobretot, han treballat a Ciutat Vella. “Barcelona és plena d’art, però és que Ciutat Vella té 300 anys d’història i té molts metres quadrats. Aquí hi van fer feina tota mena d’oficis que encara podem identificar quan passegem pels carrers. Només cal saber on mirar”, acaba.   Chroma RestauracióChroma Restauració NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions que pots veure a Barcelona  Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

"Estava molt nerviosa, estava tremolant, però si jo mateixa no em crec que estic tranquil·la no s’ho creurà el públic, ni el jurat, ni ningú". Qui parla és la Rosalia, la jove que ha guanyat per aclamació de companys i companyes el primer concurs de freestyle o rap improvisat Catalunya Rookies a l'institut Quatre Cantons de Barcelona. La final és la culminació de la prova pilot d'un projecte de l'escola itinerant Versembrant que ensenya a improvisar paraules a joves d'entre 12 i 18 anys. Molts d'aquests estudiants no fan servir mai el català, i gràcies a aquesta proposta pedagògica trenquen la barrera de la vergonya i l'incorporen amb naturalitat.  Joël Prieto (freestyler Joël) i Jordi Estivill (freestyler Still Ill i Lágrimas de Sangre) són els MC's i mestres que han dut a terme aquesta fase inicial d'un projecte que vol créixer: "De moment hem fet proves al Bernat Metge i el Quatre Cantons, però la idea és rodar-ho a molts centres i que hi hagi una competició amb representants de cada lloc i que serveixi per vehicular un trànsit de l’aula al circuit professional, que està establert amb Catalunya Freestyle; apropar l’experiència educativa a l’experiència artística, partint de la pedrera, del joc i la diversió”, assegura Prieto.  "Per aprendre una llengua o per no deixar que es mori s’ha de tenir morro, s’ha de parlar, encara que sigui amb errors" La Rosalia ha escrit poesia des de petita i això l'ha ajudat, però tothom pot aprendre'n. "Estem intentant això, que es diverteixin i que s’oblidin que estan improvisant. Si trenques les barreres de la vergonya i de la timidesa que tots tenim, tot acaba sent molt més fàcil", diu Estivill. Ella, malgrat compartir nom amb una estrella de la música, no es veu fent carrera: "No, no m’hi veig, em fa molta vergonya, sí que pots tenir un alter ego dalt de l’escenari, però no és el que m'agradaria fer".  Foto: VersembrantCatalunya Rookies Fluir amb el cabal de la vida El projecte neix amb la idea que els alumnes practiquin la llengua alhora que es diverteixen, però va més enllà. "L’espontaneïtat és molt important, es pot aplicar a moltes facetes de la vida i de vegades fluir amb el cabal de la vida, com si fos un riu, saber que passen coses i que pots formar-ne part, que de vegades és senzillament fer el clic i saber que ets vàlida i vàlid per encaixar on sigui, crec que és el principal valor, més enllà de la llengua", explica Prieto.  De fet, Versembrant ja fa anys que porta per Catalunya tallers també per a adults, "amb molt bons resultats també amb gent nouvinguda que està aprenent català", diu Estivill. Deixar-se anar és clau per llançar-se a parlar un nou idioma, i d'aquí que els tallers d'improvisació lliguin tan bé amb la llengua. "És una capacitat que tothom té, però la tenim adormida. Fer-los veure que la podem despertar ha sigut molt enriquidor. Passa el mateix amb el fet lingüístic, per aprendre una llengua o per no deixar que es mori s’ha de tenir morro, s’ha de tirar endavant, s’ha de parlar, encara que sigui amb barbarismes o amb errors, perquè es vagi modulant i formi part del teu dia a dia", diu Prieto.  NO T'HO PERDIS: Grans concerts que es fan a Barcelona del 2025 Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

“Treballant amb la comunitat sorda m’he trobat que al principi hi ha una manca de comunicació, que es va desfent a poc a poc, a mesura que et comences a entendre. I per mi el teatre va justament d’això”. Ens ho explica Nico Jongen, director de la companyia teatral Ça Marche. Hem pujat al Casal Font d’En Fargues entomant el carrer principal d’aquest barri costerut plegat de cases modernistes que, fa no tant, havien sigut les segones residències dels burgesos de Barcelona. Una d’aquestes finques ara és un casal d’avis i un centre cívic, amb un auditori renovat recentment. El Nico ens convida a passar i prem un botó que fa que les cadires de la platea, fins ara invisibles als nostres ulls, es despleguin de la paret. La sala on ens trobem s’acaba de convertir en un teatre.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Ça Marche (@ca.marche) “M’agrada treballar amb intèrprets no professionals”, explica el director. “Podrien ser nens, adolescents, gent gran que sovinteja les arts, però que no té una experiència molt directa amb elles”. Ara fa dos anys, Nico Jongen es va embarcar en un projecte de recerca europeu que el va dur a conèixer la comunitat sorda de diferents ciutats d’Europa: “vaig veure que a la comunitat sorda no se sentia representada als espais escènics i als equipaments culturals, i em va interessar fer un espectacle que posés al centre aquesta problemàtica!”.  Ça Marche | InstagramTrabajos forzados Aquesta és la llavor de Trabajos forzados, la peça teatral que estan assajant i que protagonitza Pepita Cedillo, una actriu sorda, i l’intèrpret Javier Díez, que també té un paper performatiu dins l’espectacle. “També hem treballat amb la Berta Frígola, una artista sorda, i al darrere de la peça hi ha un treball a foc lent amb tota la comunitat de persones sordes per generar un espectacle que parli de la llengua i de la convivència”.   Ça Marche | InstagramTrabajos forzados Trabajos forzados és un espectacle en llengua de signes catalana (LSC) i castellà oral. Està pensat perquè, a diferència del que és habitual, qui rebi més informació durant l’actuació no sigui el públic oient, que és el majoritari. “Volem girar la truita i qüestionar-nos què és la nostra llengua i què és la nostra cultura. L’oralitat té un pes tan i tan fort en la nostra societat que no permet que existeixin altres possibilitats de comunicar-nos”, explica Jongen, que valora especialment aquesta possibilitat de qüestionament i ruptura que ofereix el teatre.  La peça, que es representarà el gener del 2026 a Barcelona, no és només una obra de teatre. Al seu voltant s’hi desplega un ventall d’accions que traspassen la peça, com tallers amb la comunitat sorda, altres espectacles futurs i comunicacions amb institucions, “perquè es puguin generar canvis en polítiques d'accessibilitat dins de la dramatúrgia dels espectacles”. Aquesta és la manera de treballar que caracteritza Jongen, que no posa l'atenció en la creació final, sinó en els processos: “A través del procés de fer una obra de teatre, es poden generar vincles amb moltes comunitats: volem ser una companyia que fa teatre, però que també genera relacions i obre nous horitzons de possibilitats”.  NO T'HO PERDIS: Les 17 obres que no et pots perdre del Grec 2025 Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Serpentejant pels carrers del Gòtic, entre els aparadors de les botigues de souvenirs i la cantarella dels guies turístics, és probable que no us fixeu en aquest edifici. Al carrer de la Palla hi ha un antic hospital del segle XVI: si en traspasseu el llindar, és fàcil oblidar el bullici del centre de Barcelona i quedar suspès en el temps gràcies a bellesa de l’espai i la singularitat de les obres d’art que s’hi amaguen. Ara bé, no ho podeu fer un dia qualsevol. Entrar a l’Hospital de Sant Saver només és possible fent una reserva prèvia. Us ho expliquem. Tot i que l’edifici es va fundar per atendre els clergues malalts sense recursos de la ciutat de Barcelona, l’hospital ha passat per diverses mans i ara té una funció força diferent: és la seu de la Col·lecció Casacuberta Marsans, una col·lecció d’art hispànic, sobretot d’època gòtica i del segle XX. En total, a dins s’hi guarden 300 obres d’art entre pintures, escultures, ceràmiques i objectes litúrgics, repartits entre els 600 metres quadrats d’aquest antic hospital, que té diferents dependències, una capella, una sagristia i una cripta.  Sant SaverHospital de Sant Saver “Nosaltres t’obrim la porta a veure la col·lecció privada d’una família, però apostant per una visita de qualitat, sent conscients que no som un museu, sinó un espai privat amb unes especificitats pròpies”, explica Daniel Tulloch, assistent de Coordinació de la Col·lecció. La visita guiada té els seus punts forts: que l’espai no estigui obert al públic fa que no sigui necessari tapar l’obra amb vidre (“és mig centímetre, però t’allunya quilòmetres de la pintura!”, assegura Tulloch) i permet una experiència de proximitat amb l’obra d’art, mediada per la figura d’un professional que retalla la distància entre l’obra i l’espectador.  Qui decideixi inscriure’s en aquestes visites (que s’ofereixen al web de l’Hospital de Sant Saver i tenen un preu de quinze euros) podrà conèixer la història de l’art hispànic a través d’una selecció de peces del matrimoni Fernando Casacuberta i Coty Marsans, que van des de l’art Romànic fins al canvi de segle, passant per obres del XVI i XVII.  En destaquen el Tríptic de la Lamentació del Mestre de la Llegenda de Santa Llúcia, una peça en excel·lent estat de conservació que permet observar el nivell de detallisme i preciosisme al qual va arribar la pintura hispanoflamenca, però també obres de Ramon Casas, com el retrat psicològic que va fer a  la seva germana quan aquesta va quedar vídua. La col·lecció és plena d’altres noms reconeguts com Regoyos, Zuloaga, Rusiñol, Nonell, Gimeno o Maria Blanchard.  Sant SaverHospital de Sant Saver Transformar un hospital antic en un espai expositiu La visita val la pena, però no només per la qualitat de les peces. Tal com indica Daniel Tulloch, “és una visita dual, del continent i el contingut, i per tant no només pots veure les pintures sinó conèixer com era per dins un hospital medieval del segle XVI”. Aquest singular edifici va ser recuperat del desús pels col·leccionistes, que van posar-lo a les mans de l’estudi d’arquitectura Garcés-de Seta-Bonet, autors del Museu Picasso. L’estudi es va encarregar de convertir-lo en un espai expositiu tot mantenint-ne la memòria de l’antic hospital, cosa que no es pot dir d’altres propietaris: el 2009 es van paralitzar unes obres que volien convertir Sant Saver en un hotel de luxe i transformar la cripta en un spa.  L’edifici, fundat el 1412 per mossèn Jaume Aldomà, va tenir un ús assistencial exclusivament per als sacerdots sense recursos del bisbat de Barcelona durant més de 500 anys. Després de la Guerra Civil, va tenir altres usos, però es va anar degradant fins al punt que els seus que algun dels elements més característics de l’edifici començaven a perillar. Gràcies a la reforma, l’hospital encara conserva elements arquitectònics de valor, com la fornícula en forma de serliana que hi ha a la façana d’estil renaixentista, que es pot veure des del carrer. I també el magnífic claustre de l’hospital, que segons Tulloch és “la joia de la corona arquitectònica” i on també s'allotja “l’hospital de l’hospital”, el taller de restauració on es cuiden les obres d’art de l’Hospital de Sant Saver. NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona  

HIVERN DEL 2025: Teniu fred i molta gana? La brasa està de moda: i ho certifiquen les propostes de Leña de Dani García i Kresala de Sagardi, carn i peix d'altíssima volada que demostren que amb el primitivisme es poden fer filigranes gastronòmiques i tècniques (també cal ser un mestre i tenir el millor producte possible, és clar). I prossegueix l'etern i gustós retorn al bar i a la cuina catalana: en Carles Abellan torna per la porta gran amb el Bar Vint-i-Quatre, els amics de Lluritu obren el Lluritu 3 –una marisqueria de mar i muntanya com una casa, camuflada amb una barra– i Slow and Low, un restaurant Michelin, obre una barra de tapa i al capipota amb el Bar Canyí (sí, amb 'ny'). Deia Michelin? Doncs pel 2025 l'han merescuda dos restaurants estimats i reivindicats per aquesta casa des que van obrir com són Mae i Teatro. Una abraçada a tothom i bon profit!   Benvinguts a la llista dels 50 millors restaurants de Barcelona, on trobareu les adreces més delicioses de la ciutat, els millors llocs on menjar escollits amb cura, empirisme i precisió (que hi hem anat, vaja!). Aquesta és una de les millors ciutats del món per menjar i beure. L'oferta és variada, de qualitat, monumental: des del petit bar de tapes de tota la vida, passant pels restaurants amb estrelles Michelin, la millor cuina italiana  i també llocs on menjar bo i molt barat.  NO T'HO PERDIS: Teniu més set que gana? Aquests són els millors bars de Barcelona

A Barcelona el sushi, més que una moda, és una tradició. Si us cenyiu a aquesta llista de restaurants japonesos us assegurem que teniu garantit menjar el peix més fresc, el tall més fi i l'arròs més ben fet. Però si el peix cru no és la vostra tassa de te, teniu rotllet de menjar japonès per a la resta de la vostra vida: tasteu el millor ramen de Barcelona. I si voleu seguir amb els sabors asiàtics de qualitat, no deixeu de tastar altres gastronomies irrenunciables, amb els millors restarants xinesos i també els restaurans coreans més espectaculars de Barcelona. NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona

La cuina italiana és, possiblement, la més popular del món. A qualsevol racó d'Occident és ben fàcil trobar un restaurant del país de la bota o degustar un bon plat de pasta, una pizza ben feta o delícies dolces com el tiramisú. Barcelona, on viu una important colònia d'italiana, és tota una referència d'aquesta gastronomia fora d'Itàlia: descobriu els millors restaurants de cuina italiana que podeu trobar a la ciutat, i mengeu italià més enllà del binomi pasta-pizza (que també l'hi trobareu!). Però si us decanteu específicament per les pizzes, feu un cop d'ull a aquesta altra llista. I si han de ser sense gluten, consulteu-ho aquí. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona

Els bars de tapes són una religió laica i una excusa perfecta per reunir-se amb amics i passar una bona estona. Poden ser un aperitiu perfecte abans d'un àpat potent, o un festival variat que es justifica per si mateix. Les tapes són les reines dels bars i del bon menjar i beure (amb especial volença per patates braves i croquetes). On menjar les millors tapes de Barcelona? Us recomanem que us deixeu guiar per aquesta llista de bars amb tapes infal·libles. Visca la tapa! NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona 

Si en les distàncies curtes era quan un perfum se la jugava, amb els restaurants això passa amb els menús de migdia. Qui més qui menys, ja no pot prescindir d'aquesta fórmula. I encara que en alguns casos això ha provocat una retallada de qualitat per augmentar el marge de benefici, en molts d'altres ha provocat una competència ferotge a l'hora d'oferir el millor producte i elaboració. El plaer és nostre. A gaudir. I si allò que voleu és beure fi, els 100 millors bars de la ciutat esperen les vostres natges als seus tamborets.  NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona triats per Time Out Barcelona

Barcelona continua estant al capdavant de l'avantguarda gastronòmica internacional, com ho demostren les 39 estrelles Michelin que atresora la ciutat, repartides entre 29 restaurants. A la guia vigent per al 2025 entren al tauler de joc amb una estrella els restaurants Teatro, Mae, Prodigi i Fishology, en una aposta de la guia francesa en reconeixement del talent jove i de restaurants amb un servei de sala heterodox. Si voleu fer-vos un homenatge, aquests restaurants no poden fallar. I recordeu que el territori català és ple de talent gastronòmic estrellat. Bon profit!NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona

Si esteu preparant una primera cita, un aniversari, una vetllada especial, si celebreu Sant Valentí o Sant Jordi, o si només us agrada sopar en parella en un ambient romàntic, els locals d'aquesta llista us faran quedar com Déu. Remateu la cita amb un bon còctel o a una terrassa amb vistes i en Cupido s'encarregarà de la resta. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona