[title]
“Treballant amb la comunitat sorda m’he trobat que al principi hi ha una manca de comunicació, que es va desfent a poc a poc, a mesura que et comences a entendre. I per mi el teatre va justament d’això”. Ens ho explica Nico Jongen, director de la companyia teatral Ça Marche. Hem pujat al Casal Font d’En Fargues entomant el carrer principal d’aquest barri costerut plegat de cases modernistes que, fa no tant, havien sigut les segones residències dels burgesos de Barcelona. Una d’aquestes finques ara és un casal d’avis i un centre cívic, amb un auditori renovat recentment. El Nico ens convida a passar i prem un botó que fa que les cadires de la platea, fins ara invisibles als nostres ulls, es despleguin de la paret. La sala on ens trobem s’acaba de convertir en un teatre.
Ver esta publicación en Instagram
“M’agrada treballar amb intèrprets no professionals”, explica el director. “Podrien ser nens, adolescents, gent gran que sovinteja les arts, però que no té una experiència molt directa amb elles”. Ara fa dos anys, Nico Jongen es va embarcar en un projecte de recerca europeu que el va dur a conèixer la comunitat sorda de diferents ciutats d’Europa: “vaig veure que a la comunitat sorda no se sentia representada als espais escènics i als equipaments culturals, i em va interessar fer un espectacle que posés al centre aquesta problemàtica!”.
Aquesta és la llavor de Trabajos forzados, la peça teatral que estan assajant i que protagonitza Pepita Cedillo, una actriu sorda, i l’intèrpret Javier Díez, que també té un paper performatiu dins l’espectacle. “També hem treballat amb la Berta Frígola, una artista sorda, i al darrere de la peça hi ha un treball a foc lent amb tota la comunitat de persones sordes per generar un espectacle que parli de la llengua i de la convivència”.
Trabajos forzados és un espectacle en llengua de signes catalana (LSC) i castellà oral. Està pensat perquè, a diferència del que és habitual, qui rebi més informació durant l’actuació no sigui el públic oient, que és el majoritari. “Volem girar la truita i qüestionar-nos què és la nostra llengua i què és la nostra cultura. L’oralitat té un pes tan i tan fort en la nostra societat que no permet que existeixin altres possibilitats de comunicar-nos”, explica Jongen, que valora especialment aquesta possibilitat de qüestionament i ruptura que ofereix el teatre.
La peça, que es representarà el gener del 2026 a Barcelona, no és només una obra de teatre. Al seu voltant s’hi desplega un ventall d’accions que traspassen la peça, com tallers amb la comunitat sorda, altres espectacles futurs i comunicacions amb institucions, “perquè es puguin generar canvis en polítiques d'accessibilitat dins de la dramatúrgia dels espectacles”. Aquesta és la manera de treballar que caracteritza Jongen, que no posa l'atenció en la creació final, sinó en els processos: “A través del procés de fer una obra de teatre, es poden generar vincles amb moltes comunitats: volem ser una companyia que fa teatre, però que també genera relacions i obre nous horitzons de possibilitats”.